Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

10 d'agost de 2013
La nena
1 comentari

Les arracades d’aiguamarines

Quan la tramontana arriba al Baix Empordà ho fa sense ràbia, condescendent, convertida en un vent quasi ventijol que, a les tardes caldes de l’agost, refresca la pell sense esborronar-la.

La tramontaneta retorna al mar el color blau de les petites pedres de les arracades de la mama, les “aiguamarines”, la gemma modesta que ha retingut en el fons el blau pur i brillant de la mar Mediterrània quan l’aire és net i transparent.

Què se n’ha fet de l’aiguamarina? … és una pedra potser d’altres temps. La mama no en tenia d’altres d’arracades. La nena les guardà en el petit joier de pell, encara hi són: dues petites pedres tallades encastades en un imperceptible marc d’or. Minimalisme déco. Entre els papers esgrogueïts hi trobà la factura, el papa les comprà a la joieria ROCA, la més antiga de Barcelona, els aparadors de la qual ell mirava embadalit quan era un nen al carrer Ample. La guerra no es presentia.

Quan la mama se les treia, ens explicava que aquelles pedres guardaven en el fons el color del mar primer, quan l’aire era sempre pur i l’aigua neta. Nosaltres l’imaginavem bell com l’aiguamarina, el mar conegut era el del port, hostil i brut.

Ahir el mar, després de la tramontaneta, tenia el color net de la nostra infància, com el blau de les arracades de la mama.

  1. Jo també he heretat unes arracades d’aiguamarina. La pedra regtangular i montades amb peites cames d’or, falagueres com potes de formiga. El blau que contenen és netíssim. Les considero un petit tresor
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!