Coc Ràpid

La nena no havia estat mai a Montserrat. Tenia una postal de l’estranya muntanya i una estampeta de la Mare de Déu moreneta, les guardava entre les pàgines d’una novela de Zane Grey, potser “La heroína de Fort Henry”.

Era la seva primera excursió. La mama li preparà un entrepà amb llom arrebossat, un paquet de galetes maria i boers de coco, un plàtan, una cantimplora de soldat amb aigua i un got plegable; tot ben embolicat dins de la cartera. Ja anava  a l’Institut, tenia encara 10 anys , feia el primer curs del batxillerat. I aquella era la seva primera excursió.
La mama li va fer, com cada matí, les trenes, lligades les cues amb un petit llaç; prengué el pa amb llet calenta i amb la cartera  ala mà baixà corrent les escales, saltant, com sempre, de quatre en quatre els graons. Quan sortí al carrer mirà cap a dalt, com feia també sempre, i envià petons a la mama que li deia adéu des del balcó. 

L’Institut no era molt lluny de casa, a menys de mitja hora caminant, quan hi arribà ja veié l’autocar, un autocar atrotinat de l’exèrcit que aquell dia transportaria nenes i no soldats. Anaven com pegades una amb l’altra en uns bancs correguts, la nena féu tot el viatge en un dels dos seients del davant, asseguda a la falda de la senyoreta Masià, la professora de geografia, seriosa, seca, de poc parlar que sentia afecte per aquella alumna xerraire i petita i que a més pesava poc.

Arribaren a Monistrol i per grups pujaren al telefèric. Sentí un pessigolleig a l’estómac i per uns instants recordà el que el papa algun cop havia explicat, que un dia els tiets Roseta i Rafel baixaren del poble i anaren a Montserrat, pujaren al telefèric i dins de la cistella, de la impressió el tiet es quedà sord i tardà molts mesos en recuperar l’oïda. La nena no podia desviar la mirada del riu, una cinta brillant que corria entre les grans columnes de la muntanya. El que veia al voltant era ben bé com el que cantava al “Virolai”.

La plaça davant del monestir era gran, de terra, hi havia dones pageses, vestides de negre, amb davantal i un xal de llana sobre les espatlles, la cara ennegrida pel sol i el fred.

Quan entrà a l’església , l’envoltà una olor fortíssima, espessa com de vellut, una barreja de cera cremant i encens que tapava els esperits, davant de l’altar hi havia un cadafal amb una caixa de morts oberta, una munió de monjos passaven el rosari, s’hi sentia la sonsònia del res, uns escolanets pendolaven rítmicament els encensers al voltant del taüt.
L’església era gairebé a les fosques. La nena s’atansà al cadafal: un monjo embalsamat era jacent dins de la caixa, hi reposava sobre uns coixins. No semblava pas viu malgrat el color rosat del rostre.

La senyoreta Masià li explicà que era un home bo, un abat, l’abat Antoni Maria Marcet.

Per sempre més, per a la nena, Montserrat anà lligada amb la imatge del bon abat embalsamat.