Deien que en uns pobles de la Ribera, els que tenen per pare el gran riu, tal dia com avui a les cases no hi havia pa nou, tampoc pastissets ni corassones amb olor de forn, ni cócs fets a la calor de la llenya d’olivera. La farina esperava al pot, no hi havia massa per a pastar.
A casa, al poble sencer, s’hi respirava un silenci espès, només trencat al matí pels tocs a missa de morts de la campana de l’església: tres misses seguides per les ànimes dels difunts per a demanar que reposessin en pau. Era el dia dels morts, cadascú pregava pels seus; a la cuina de cada casa tremolava la petita flama del llantiol d’oli que des d’anit cremava. La canalla mirava la flama amb temor, veien en la seva tremolor l’animeta d’aquella cosineta morta que no conegueren, la que havia estat enterrada amb el vestit blanc de la primera communió i el rosari de grans nacrats.
La padrina feia, com sempre, el senyal de la creu amb el ganivet al pa d’ahir abans de llescar-lo; llesques tupides, sense ulls, amb olor a fusta de l’armari.
Les llesques deixaren a la plàtera molles humides per les llàgrimes que la padrina, faldilla, jersei i mocador negre, no retení quan el petit li preguntà: “Padrina, perquè no hi ha pa d’avui?”…
“Perquè avui és el dia dels morts, dels que són per sempre a “la caseta on no es pasta”.