En Pla explica a "Un senyor de Barcelona" que a finals del segle XIX hi havia el costum de "tirar bateig"; els padrins després de batejar l’infant llançaven confits a la mainada que cridava aplaudint "és cristià, és cristià" i quan s’interrompia la dolça pluja xisclava "és bord, és bord". Ella recorda la cançó de "tirar bateig" amb modalitat diferent.
Malgrat ser temps de postguerra (o potser per aquesta raó) de tant en tant al barri hi havia bateig. La canalla quan n’ensumava un anava en colla fins a la porta de l’església o el portal de l’escala i en veure la comitiva -gent endiumenjada, elles amb mantellina i els nens amb mitjons alts-començava la cridòria :
"Tireu confits / que són podrits./Tireu avellanes / que són torrades. /I si no en tireu/ el nen es morirà."
La cantarella afluixava quan el padrí llançava confits, caramels i xavalla i recomençava demanant més bateig . El ritual no acabava fins que es feia evident que amb més cridar res no s’aconseguiria.
La nena s’esgarrifava en escoltar la cruel cançoneta, el venjatiu vaticini de la mort de l’infant si no hi havia confits. La negror de la guerra va fer nens diferents, més arrogants i cruels. L’antinòmia sòcio-religiosa del dinou "cristià-bord" es transformà en el dràstic xantatge entre " viu-mort". De "tirar bateig" al carrer res no roman, però malgrat el pas del temps les dicotomies perduren.
Així es passa de l’antic al nou, i el nou és sempre el que de més arcaic té la humanitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo no coneixia la canço aquesta fins que la vaig llegir a "Milenio" de Vazqez Montalban on Biscuter en fa esment. L’única diferència és que on diu "torrades" ell hi diu "corcades".
És interessant veure com els costums, les cançons, … il·lustren una època determinada, però el que més m’ha intrigat sempre és com sorgeixen? qui les inventa? com s’escampen?
Ara em ve al cap que en Francesc Candel explicava que quan era nen a l’hora d’esbarjo al col·legi els nens passejaven pel pati cridant "Qui vulgui chugar caichequi lama" (pronunciat així més o menys) quan els nens aquests (suburbis de la Zona Franca als anys 40) no havien sentit mai ni una paraula de català.