En Lizano, en Jesús Lizano, havia nascut poeta, humil, místic i àcrata. Quan nasqué no sabia que acabaria volgudament la seva vida darrera d’una llarga, descurada barba blanca, amb la companyia de la soledat feta paraula. El conegué a la Universitat, era uns anys més gran que jo, un estudiant diferent que desitjava ésser escoltat i estimat, repartidor de bondat i amb la mirada penetrant, vulnerable i alhora altiva del poeta.
Havia estat a casa mantes tardes per a escriure a màquina no sé si poemes o treballs de classe, ell no en tenia i el papa n’havia comprat una quan el Santet començà la carrera. Mentre escrivia a la taula del menjador donava ràpides mossegades a l’entrepà que la mama ens feia per a berenar. El recordo enamorat d’una noia de cabells negres recollits amb una trena que vivia prop de casa, un amor trist que sabia que no reeixiria i el veig assegut al bar de la Facultat amb el grup anòmal que anomenàvem “els poetes”, ell n’era el més jove i ja havia publicat els poemes de la terra,
He descubierto tierra / Sólo tierra callada, sólo altura/ Tierra inhòspita, grave, cuando llueve/ por mi vida, región de lluvia eterna.
Era “El libro de la soledad”.
Després d’aquells temps d’universitat deixàrem de veure’ns però durant anys m’envià els seus llibres de poemes , no sempre de lectura fàcil. La seva veu creixia, es tornà robusta, forta i en ella hi havia els ressons dels grans autors d’altres segles. Fou Lizano de Berceo, l’humil, fou Lizanote de la Mancha cercador de la nova Utopia, l’Acràcia. Fou el filòsof que coneixia el món real poètic, el mateix món on vivia l’home-poeta que predicava amb l’obra i la vida l’humanisme llibertari.
Un poeta maleït, desconegut, silenciat en l’antologia de les veus més originals de la poesia castellana de la segona meitat del segle XX. Un POETA.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!