La nena escrivia ajupint l’esquena, l’ajupia també quan llegia, no deixava de fer-ho quan feia punt de creu o ganxet, quan menjava a taula, quan badocava; s’encorbava fins que la mama deia amb veu seriosa : “Nena!, l’esquena recta o et posarem tirants!”.
Als aparadors de les botigues d’ortopèdia -al barri n’hi havien- de “tirants” mai no en faltaven, un artefact complicat de cintes elàstiques resistents que es creuaven de manera esgarrifosa encotillant l’esquena i pit d’un maniquí. En aquells temps hi havia moltes criatures sofridores de raquitisme, molts homes i dones ressecs, velles encorbades permanentment i gent geperuda.
La nena patia quan veia una persona geperuda, d’algun lloc desconegut li arribava al pit una dolorosa opressió i els ulls se li omplien de llàgrimes, no pel dolor, sinó per un sentiment profund de tristesa insoportable. Coneixia els geperuts pels contes i per la pel·lícula que explicava la història de la bella Maragda i el bestial Quasimodo, era massa petita per a llegir-ne la novel·la que els pares tenien.
Se’n parlava, es deia que els nens geperuts eren amagats a casa per llurs famílies per ta d’evitar-los les mirades dels vianants, no anaven al col·legi perquè els altres nens se’n reien d’ells i els picaven la gepa i, fins i tot, hi havia persones que hi fregaven el bitllet de loteria per tal que els hi donés sort.
La nena s’entristia quan veia un geperut, imaginant el patiment que sofria, no li podia explicar que alguna fada els tocaria i faria desaparèixer aquell os que amagava maldestrament sota una ampla camisa.
L’amenaça de la mare, aquella frase temuda, “et posarem tirants”, tingué efectes benèfics. Sempre ha caminat “recta” per la vida.