De temps en temps ressorgeix el lloc clàssic "ubi sunt" no només a l’obra poètica sinó, i especialment, en el discurs polític. Ve a tomb de les manifestacions recents del vicepresident de la Conferencia Episcopal Española (en aquest cas és assenyat escriure-ho en la llengua original ) sobre la "unidad" d’Espanya, la seva, la dels Reis Catòlics , la del Partit Popular.
Ha parlat la jerarquia eclesiàstica- no vull identificar-la amb l’Església, malgrat que aquesta en el seu conjunt, i en particular la catalana, es manté en silenci còmplice.
El senyor cardenal-arquebisbe de Toledo, Cañizares, en sintonia amb el discurs del Partit popular , ha denunciat la disgregació i fragmentació d’Espanya i ha afirmat que la ruptura de la unitat comportarà que no pugui comptar " con esa identidad cristiana que ha unido a todos sus pueblos desde el tercer concilio de Toledo" i hi ha afegit que "no es por otra razón que se pretende que los Reyes Católicos no aparezcan para nada".
El cardenal Cañizares es pregunta, doncs, amb enyorança :
Ubi sunt els Catòlics Reis que perseguiren, humiliaren i expulsaren jueus i moriscs, els de la crema de tots els llibres del regne de Granada?. Ubi sunt els bisbes de tots els pobles que es trobaren l’any 589 a Toledo?. Ubi sunt els principis teològico-nacionals de la unitat catòlico-conciliar d’Espanya?…
Per al vicepresident de la C.E.E el temps passat fou el millor, el dels Deis Catòlics, el del concili de fa 1400 anys, … Potser l’enyor arriba també a l’edat d’or, el temps de la "cruzada", quan el novembre de 1937, II Año Triumfal, el Generalísimo per decret concedí honorss militars a l’Església.
En aquell llavors ell, el cardenal-arquebisbe, hagués rebut honors de general en cap. Però aquells temps són història.
Si són història per quina estranya raó les paraules del cardenal Cañizares semblen onejar com una bandera preconstitucional ?…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!