Quan la nena nasqué , el Vicentet, el seu germà tenia gairebé tres anys. La mirava i preguntava "Quan podré jugar amb la nena ?", "Quan creixi". Cada dia la mesurava amb el centímetre de la caixa de cosir de la mare, "Podem ja jugar?"…
Aviat jugaren, no pas perquè ella creixés més ràpid del que la naturalesa mana sinó perquè el Centet era de bon conformar. També era molt habilitat. La nena recorda avui encara els blancs paracaigudes: els feia amb closques d’ou (dur), de llast hi posava una agulla d’estendre roba penjada d’uns fils, passats curosament per uns forats minúsculs fets a la closca. Eren temps bèl·lics.
Des del balcó els llançava cap al terra del carrer. L’aire els gronxava suaument i la mirada d’ella els resseguia embadalida.
El joc no durà gaires dies; la nena anà a la cuina, agafà els ous de la cistella de filferro i els trencà maldestra. El Centet no tornà a construir aquells bonics paracaigudes.
El dia 4 d’agost el germà hagués fet anys que no ha viscut. Quan sabé que el càncer l’ensenyoria la digué en un apart : "Nena, no vull patir. Recorda-ho!". Això va ser tot, no en tornà a parlar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!