Un món sense colors seria com una pel·lícula antiga, com els somnis acolors i les velles fotografies perdudes; els colors i llurs matisos són infinits, no hi ha paraules suficients per a donar-los noms ni per a descriure’n les impressions que ens causen ni per a trobar-ne la unanimitat suficient per a intentar-ho. Mai no sabrem per quina raó el poble que habitava les terres catalanes i les veïnes occitanes crearen el mot “groc”per a donar nom al color de les margarides i la mimosa, del blat i la poma daurada, de l’àcida llimona, de les dobletes d’or, dels raigs del sol o de la malaltissa pal·lidesa d’un rostre. Però així ho feren.
Els catalans donem el nom de “groc” al color que els francesos diuen “jaune”, els anglesos “yellow”, els italians “giallo”, els alemanys “gelb” o els castellans “amarillo”. “Groc” és paraula nostra, que entrà en el lèxic com a nom de color adoptant el mot llatí “crocus” (del grec “krokós”), “safrà” i reservant per a la planta el nom àrab al-za’faran.
Grecs i llatins empraren “crocus” com nom de color, color “safrà”, recordem Homer que vestia l’Aurora de color safrà o Virgili que en descrivia de color safrà el llit. Un color allunyat del groc que en Pla veu a dents, ulls, pell, llautó,oriols, llums de carrers i de ciris i camps de naps … M’enamora el groc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El groc és solament un color de fons indiscriminat ; les quatre barres -l’autèntic símbol- són vermelles.
Passa -temo- que aquest és un color temut i reprimit per part d’alguns.
Per què serà? La resposta és ben fàcil.