Molts foren els catalans que emprengueren el camí de l’exili, partidaris de l’arxiduc Carles la seva destinació fou Àustria, eren burgesos il·lustrats, aristòcrates, militars que abandonaven fortuna i arrels i que no oblidaren mai la seva pàtria. Un d’ells fou Joseph Plantí.
El Virrei de Sardenya era el català marquès de Rubí que el nomenà jutge de la Reial Audiència. Ben aviat Felip V atacà l’ílla i l’home de dret tornà a prendre les armes, fou ell qui defensà l’Alguer i el Castell dels catalans, el Castell-aragonès, l’antiga fortificació dels Dòria. Allí també el rei Borbó guanyà la batalla, reconquerí Sardenya, un troç de Catalunya on la llengua catalana era viva i on l’arquitectura explicava l’esplendor dels monarques de la Corona catalanoaragonesa.
Era el 1717, Plantí abandonà Sardenya i culminà l’exili a Viena. El record de la pàtria i la nació ferida l’acompanyà sempre, allí escrigué “Sobre el Principat de Catalunya” i “Sobre la caiguda de Catalunya i de la destrucció de Barcelona pràcticament aconseguida”, l’obra que justifica amb aquestes paraules:
“D’aquesta manera jo, supervivent de la derrota final (que Déu se n’apiadi), no em moriré mut, i m’empenyen a escriure … l’amor a la veritat i la glòria de la nostra nació.”
Joseph Plantí. s.XVII-XVII.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!