Coc Ràpid

Les terres del Principat eren negres de fum i sang, arreu s’hi veien masos abandonats, camps sense collita, pous sense aigua. Joves i grans feien la guerra, “Visca Carles!” contra “Mori el Borbó!”, l’aliança amb França abans d’ésser botí de Castella.
La guerra la perderen uns quants, les llibertats les perderen tots els catalans, cap d’ells no podia saber que eren perdudes per tres-cents anys. La derrota i la victòria tingueren el mateix santiment de pèrdua. Catalunya havia estat traïda.

Molts foren els catalans que emprengueren el camí de l’exili, partidaris de l’arxiduc Carles la seva destinació fou Àustria, eren burgesos il·lustrats, aristòcrates, militars que abandonaven fortuna i arrels i que no oblidaren mai la seva pàtria. Un d’ells fou Joseph Plantí. 

Plantí era un home de lletres, nascut a Barcelona en una família burgesa, fou professor de dret a la Universitat de Barcelona, defensor de les llibertats de Catalunya, lluità contra Felip el Borbó en el setge de la ciutat l’any 1706 amb les Reials Guàrdies Catalanes. Al 1713 abandonà per a no tornar-hi la seva terra i a la recerca de l’empar austriac i el record de Catalunya s’establí a Sardenya, l’ílla mediterrània que fins llavors i durant quatre segles havia estat catalana.

El Virrei de Sardenya era el català marquès de Rubí que el nomenà jutge de la Reial Audiència. Ben aviat Felip V atacà l’ílla i l’home de dret tornà a prendre les armes, fou ell qui defensà l’Alguer i el Castell dels catalans, el Castell-aragonès, l’antiga fortificació dels Dòria. Allí també el rei Borbó guanyà la batalla, reconquerí Sardenya, un troç de Catalunya on la llengua catalana era viva i on l’arquitectura explicava l’esplendor dels monarques de la Corona catalanoaragonesa. 
Era el 1717, Plantí abandonà Sardenya i culminà l’exili a Viena. El record de la pàtria i la nació ferida l’acompanyà sempre, allí escrigué “Sobre el Principat de Catalunya” i “Sobre la caiguda de Catalunya i de la destrucció de Barcelona pràcticament aconseguida”, l’obra que justifica amb aquestes paraules:

“D’aquesta manera jo, supervivent de la derrota final (que Déu se n’apiadi), no em moriré mut, i m’empenyen a escriure … l’amor a la veritat i la glòria de la nostra nació.”

Joseph Plantí. s.XVII-XVII.