És una evidència preocupant la substitució al discurs polític català de la paraula "nacionalisme" per la de "catalanisme", amb una volguda subversió d’ambdós conceptes.
"Nacionalisme " és un concepte definitori, una proclama, que inclou el de "catalanisme" com un component obvi i essencial de la seva naturalesa. "Catalanisme" és un concepte de finals del segle XIX, de limitada intensitat, que no pressuposa necessàriament l’existència de la nació i la càrrega inherent de reivindicació sobirana.
No sorprèn que sigui "catalanisme" el concepte-mot-fetitxe emprat pels partits polítics espanyols que aspiren a governar Catalunya : en el seu discurs, el "catalanisme" és "regionalisme", compatible òbviament amb la nació-Estat espanyola. És la paraula innòcua que no inspira recel ni dins ni fora de Catalunya, és el concepte que pot satisfer limitadament des del Govern de l’Estat espanyol aspiracions moderades econòmiques, que limita la cultura catalana a l’àmbit de la peculiaritat estatal,etc. És una paraula i concepte polític de tradició catalana, nascuda en una època en que abastava les aspiracions possibles sòcio-intel·lectuals del país, però que no s’adiu amb les d’avui i coarta les del demà. I nogensmenys és el límit que els ulls tolerants del Govern de l’Estat espanyol imposen a les ambicions nacionals.
Límits imposats aliens ?. En l’actual campanya electoral la paraula "catalanisme" ha estat adoptada pels partits nacionalistes espanyols i ho ha estat també pel partits nacionalistes catalans : el PSC-PSOE publica el "catalanisme social" (!), ERC predica el "catalanisme civil" (!) i CiU s’autoproclama la "casa comuna del catalanisme". Ull!, el nom està fent la cosa, està fent de Catalunya una autonomia regional i n’amputa o amaga l’ambició nacional sobirana. Per què?. Potser nosaltres, nacionalistes, obviem la pregunta perquè temem la resposta.
Fa 126 anys , l’any 1880, aconseguida la unitat italiana es digué :
"L’Italia é fetta, adesso bisogna fare gli italiani"
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De fet aquesta distinció comença a agafar força des del moment en que el Sr. Maragall i el seu partit en fan bandera per amagar les seves contradiccions nacionals i qualla en el moment en que la resta de partits que s’anomenen d’esquerres s’hi afegeixen com a part d’un discurs més gran per apartar CiU del poder tot mostrant un discurs diferent. De fet el Sr. Carod, ja el 2003 deia que ell no era nacionalista si no que era catalanista, quines confusions, perquè, com es pot ser catalanista sense ser nacionalista? De fet els diccionaris n’han anat fent una equivalència d’ambdues paraules, ara bé, en el discurs actual forçar la divisió entre els dues paraules que abans volien dir el mateixs – nacionalista i catalanista – pot acabar resultant una divisió entre aquells que volen, un horitzó nacional més elevat i uns que no el volen tant. Recordem que el Sr. Montilla es defineix com a catalanista, amb això està tot explicat.
Carme,
Aplaudeixo absolutament la diferenciació que aquí fas entre Catalanisme i Nacionalisme.
Aquest és, un etern debat en el qual no queda clar qui n’és el guanyador, si els que creuen que ambdós termes són sinònims i els que no.
Comparteixo totalment la diferenciació, necessària, entre ambdós termes, no només a nivell jurídic sino també a nivell polític.