Ressona una cançó per l’aire, de falsa innocència, d’intenció no amagada, la canta una dona de què els homes admiren la seva bellesa inaccessible i les dones la seva llibertat transgressora. La cançó havia estat censurada l’any 1950, era part d’una revista musical, quan un any més tard s’edità totes les ràdios del país l’emetien, a totes les cases es cantava, era “En la noche de bodes” i la cantant era la reina sense parió de la revista musical del Paral·lel, Carmen de Lirio.
Carmen de Lirio era una dona bellíssima amb uns grans ulls verds i un cos escultural, fou l’artista que trencà els motlles de la femineïtat imposats pel règim franquista, ella tingué potser amants però mai no fou “una querida” com el masclisme disposava. Fou una dona brillant, desitjada i les seves relacions suposades o no amb polítics la van convertir en protagonista popular de la “vaga del tranvia” l’any 1951, quan un nombrós grup d’estudiants es manifestà davant del Govern civil de Barcelona portant un lliri a la mà. 10 anys més tard es casà enamorada i feliç.
La mort de Carmen de Lirio, mite eròtic dels ’50, dóna per acabada la història ja oblidada dels anys de la postguerra, de la censura, de les vedettes de varietés i revistes musicals, de l’alegria forçada i del pecat innocent teatral al Paral·lel.
Carmen de Lirio, 1924-2014.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!