Avui serà que no. No escriurà, s’ha llevat de bon matí i amb mala gana. Pateix d’apatia, un sensesentit, un oxímoron?, si ho és no és pas massa reeixit, però el dia no dóna per a més filigranes retòriques. L’estiu d’enguany li sembla que té més dies que no mai, és com el temps d’una llarga espera. L’11 de setembre ja és aquí amb la seva enorme càrrega emocional i simbòlica. Pensa en l’ANC i el seu paper mobilitzador, la seva generositat, el rebuig al protagonisme, la gran sagacitat i intel·ligència política.
Hauria d’escriure sobre l’ANC, proclamar-hi l’orgull que sent per la seva existència, l’admiració i respecte que té per na Carme, l’anti-líder.
Però avui no escriurà. És l’apatia de l’estiu que s’escola darrera dels petits núvols rosats, els llargs dits d’Eos que immortalitzà Homer.