Ella havia aplaudit al final de l’espectacle els actors, director i autor a la caiguda del teló; també al final d’una escena, una ària, un número de circ reeixit, i al cinema quan una pel·lícula tenia un final feliç o quan el bo rescatava la noia. No sempre l’aplaudiment era una expressió de satisfacció, algun cop, al cine del barri, quan es tallava la pel·lícula -el que en època de restriccions era un fet sovintejat- el públic picava de mans mentre corejava “ó-tro-tó-ro, ó-tro-tó-ro”.
El que mai no havia fet era aplaudir al tanatori… fins avui. I és cosa antiga, ha recordat les últimes paraules que abans de morir , segons narra Suetoni, digué l’emperador Octavi August als amics que el vetllaven:
“Us sembla que he representat bé el meu paper?, si és així aplaudiu-me i que me’n vagi d’escena amb l’aplaudiment”.
Bé, doncs, piquem de mans!. L’obra és acabada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!