Coc Ràpid

El fil roig s’aprima. Els homes i dones als quals devem que la nació sigui viva i que la cultura i llengua catalanes hagin vençut tota mena d’atacs ens van dient adéu. El pas del temps és inexorable.

Albert Manent, intel·lectual compromès, ens ha deixat amb modèstia confiant-nos un important llegat d’obra i exemple.

Em sorprenia veure’l en una fila entremitja de l’auditori escoltant amb atenció el que des de l’escenari el conferenciant deia i ell ja sabia. Era l’erudit elegant i mesurat, el català lleial, el devot del pare i del país. el que ens donava generosament sense mai no demanar res a canvi. L’intel·lectual que elegí no ocupar la butaca de la primera fila que hagués estat la seva per a consagrar-se a la recuperació nacional.

Albert Manant ens deixà petits i grans tresors, rescatà de l’oblit la memòria dels catalans que marxaren  a les Amèriques, les paraules del pare, la història recent que mai no es pot perdre i entre moltes d’altres obres féu nostres els noms dels núvols. L’erudit sorprenent, l’intel·lectual proper.

Tots coneixiem la seva grandesa i la seva modèstia i així li ho vàrem expressar amb l’ovació més llarga i sentida , mai no escoltada abans, que el poble , el seu, li dedicà el dia que rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Gràcies, benvolgut i respectat Albert Manent, pel teu exemple, obra i insubornable amor a la pàtria. Descansa eternament en pau.