L'últim que apagui el llum
un bloc de'n Carles Casals
Me la bufa si Catalunya és o no una nació? però jo estic per la independència
Avui la liem. Ho sé. Però és que darrerament, arran de la sentència de l’estatut, he enganxat comentaris que m’han posat de molt mal cafè… Així que en aquest espai que, imagino, molt poca gent llegirà ho deixo anar: me la bufa tant si Catalunya és o no és una nació!!!
M’explico…
Si, jo també vull la independència. I, tanmateix, els discursos nacionalistes m’emprenyen. Sobretot si ens venen des de la nostra pròpia caverna de la barretina mediàtica – Rahola o el tal Sostres (el coneixeu?) entre d’altres – o certs especímens de la política – els Laporta, alguns personatges propers a Reagrupament i ERC -.
Recordo haver sentit recentment allò de ‘millor un fatxa català, que un demòcrata (o un progre, no recordo bé) espanyol’, que és la versió pà amb tomàquet d’aquell ‘antes roja que rota’, dels nacionalistes espanyols. Una Espanya “roja” i “rota” ja m’agradaria, però una Catalunya fatxa, de dretes, i independent queda ben lluny de la Catalunya lliure que vull. Si, potser serà independent… però no lliure.
Jo em sento català no per la sang que corre per les meves venes – que al cap i a la fi és mestissa – ni per un sentiment d’orgull patri – Catalunya és una nació tan cutre i tan magníofica com l’espanyola, la francesa o la tibetana –, ni tan sols per una història o una llengua que hauria de sentir pròpies – però que són les que conec –.
Sóc català per casualitat. Perquè ma mare, el dia que vaig nèixer, estava en unes determinades coordenades planetàries: 41ºN 35’E. Gràcies a que no em vaig allunyar gaire d’aquell espai, com no ho havien fet ni els meus pares, ni els meus avis ni besavis… resulta que he parlat en català, he fet amics i amigues que parlen en català (i, per descomptat, en castellà) i he copiat – per sociologia elemental – la manera de ser i de fer del meu entorn més immediat. I resulta que per això sóc català, no per res més. I al final t’hi acostumes… Si hagués nascut en una altra coordenada ara estaria reivindicant alguna altra cosa, suposo.
Amb aquest ‘entusiasme’, es pot defensar la independència? Per què no? De fet, hi havia tres possibilitats: defensar una Catalunya lliure (i les dretes encara que li posin l’estrellleta a la bandera no ens faran lliures); defensar una Catalunya dintre o al costat d’Espanya (però ja us dic jo que no fem bona parella); o passar de tot i mantenir la filosofia de que la meva pàtria és a les meves sabates. La tercera em tempta, però, ves per on, que m’ha donat per la independència… Hauria de donar més explicacions?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada el que dius, Carles. Penso que defensar el dret dels catalans a decidir el seu futur (i el de qualsevol societat políticament o culturalment diferenciada, més o menys) és defensar la causa de la justícia. El dia que siguem independents guardaré la bandera al calaix i no la treuré més que per recordar de tant en tant el que va costar que ens deixessin decidir lliurement. No comparteixo tant aquest “la dreta és dolenta per definició” que desprèn el teu discurs, però bé, no es pot estar d’acord en tot.