En aquests darrers mesos, no cal enganyar-nos, la gent sempre va bastant a últim moment, aquest nom s’ha anat posant més a l’agenda pública, mediàtica i també política. Per exemple, la directiva podia tenir una dany al model comercial de Catalunya important. Aquest cognom complicat, correspon a Frederik Bolkestein, conegut popularment amb el nom de Frits Bolkestein. Aquest polític holandès fou comissari de dos àmbits o carteres fusionades, que a partir de seu període varen ser nomenats dos comissaris diferents. Així fou Comissari Europeu de Mercat Interior i Fiscalitat i Unió Duanera entre el 1999 i 2004, i va donar nom a la directiva de serveis del mercat interior (DSMI), més coneguda amb el malnom de la directiva Bolkestein. Aquesta directiva va ser enquadrada, o vista per alguns sectors com un camí de la Unió Europea cap a una excessiva liberalització o captiva del lliure mercat. De fet, la directiva és coneguda per voler simplificar tràmits i procediments per l’accés i exercici d’una activitat de serveis a la Unió Europea. ////segueix////
La DSMI va ser impulsada pel comissari Bokestein, durant el mandat o quan el president de la Comissió era Romano Prodi. El debat intern va ser intensa, així va ser presentat el projecte el febrer de 2004 i aprovada finalment dos anys i mig després, al novembre de 2006, entrant en vigor al 28 de desembre de 2006. La transitorietat va ser situada en tres anys, on es deduïa que les diferents administracions de la Unió Europea (també els ajuntaments) aprovarien els actes reglats que els permetria complir les indicacions de la DSMI, en el cas municipal, sobretot i bàsicament les ordenances municipals.
A grans trets, els objectius de la DSMI i que totes les administracions han d’haver complert abans de finals d’any són:
• Haver eliminat o modificat totes les autoritzacions i els requisits no compatibles
• Tenir en funcionament les finestretes úniques i els sistemes electrònics de tramitació i informació
• Haver establert la xarxa de cooperació (IMI) i els sistema de vigilància
En tot el procés de discussió “pública” hi va haver dos exemples que van triomfar a favor de la causa de la directiva. El primer fou, en base al principi que una empresa o prestador d’un servei que es traslladi a un altre país europeu ha de ser regulat o atendre a la legislació del seu país d’orígen. L’objectiu era que un cop consagrat la llibertat de persones a la Unió Europea, atenent que ja es tenia un sistema financer i econòmic coordinat amb moneda única, un pas essencial era que les empreses de serveis poguessin prestar serveis sense tenir en compte les línies de frontera entre estats. Un exemple que va triomfar va ser una empresa de serveis funeraris on ja no només tenia requisits diferents entre estats sinó també entre l’administració local veïnes i a poca distància entre ells. L’altre exemple que va causar fortuna va ser el del “llauner polonès”, que va ser implorat durant la campanya del referèndum francès a la Constitució europea i que va acabar amb en no final. Algú fins i tot, posa el casa del llauner polonès com un dels motius importants perquè hi acabés guanyant el no. La por era que professionals, treballadors “mal pagats” de a l’Europa de l’est competirien amb el llauner autòcton o nacional amb unes cobertures socials més extenses. Algú va acusar fins i tot la directiva d’haver iniciat la competició per entrar a unes rebaixes de drets socials, com podria ser drets com la vaga, protecció social com el salari mínim….
Els estats i les administracions durant aquests anys han anat observant amb certa distància l’aplicació de la directiva. De fet, es preveu que la majoria d’administracions no hauran fet els “deures” amb suficient antel•lació i per tant, que la transposició que en cascada no estigui aprovada i vigent a diferents àmbits sectorials. Aquest treball vertical ha tingut en particular uns damnificats clars, que són l’administració local. A l’haver d’estar a l’espera que l’estat o la mateixa Generalitat fes la tasca de detecció de la legislació afectada, amb la proposta d’esmena de les mateixes i un cop feta que els governs locals fessin el mateix amb la legislació aplicable, ha provocat que els ajuntaments siguin els darrers d’aquest procés. Aquest “anar tard”, es veu en el cas de Catalunya, amb el fet que la llei paraigües, llei 17/2009, de l’estat que permetia iniciar l’aprovació en cadena de les administracions va arribar al finals de novembre, el dia 23. És clar que els darrers de la cadena, governs locals, són els més perjudicats d’aquest procés.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt interessant l’article que escrius, però em quedo amb allò més important per mi, s’ha deixat els ajuntaments tirats a la bona de deu. Treballo a l’àrea d’intervenció i tresoreria d’un ajuntament de 25.000 habitants i la veritat és que en aquest tamany de poble tant la Generalitat com la Diputació ens han deixat a la bona de deu i poca cosa més. La diputació ha treballat amb algun ajuntament gran com l’Hospitalet, Barcelona… i en el cas de la Generalitat ni això. Som els germans pobrets i petits de l’administració.