M’ha fet gràcia aquest vídeo ha fet Esquerra en motiu dels només 10 anys, només!! de la supressió del servei militar obligatori, la mili. M’ha vingut al cap tots els motius pels quals l’any 1992 em vaig fer objector de consciència. Els records, les explicacions, els sentiments que a sota del vídeo intento breument exposar… i també recordar, com vaig fer la “prestació social substitòria” (PSS) a l’Hospitalet, a l’Hospital de Bellvitge.////seguiu////
.
”
” />
La meva consciència respecte objectar a fer la mili, va venir per les meves conviccions polítiques que s’anaven construint a l’adolescència. Crec que la primera informació respecte el rebuig de la mili el vaig rebre d’informació que distribuïa el Moviment d’objecció de consciència i d’algun díptic de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, suposo que als voltants dels 14 o 15 anys… Cada persona podia tenir o té motius per rebutjar aquella mili, en el meu cas el motius eren sobretot dos, per ser un servei que feies a un exèrcit espanyol, d’un estat espanyol; i per una sensació d’una futura pèrdua de temps i també estroncament de la vida durant un període llarg. Ja sé que si posaves aquests dos motius no et “reconeixien” l’objecció, però el què realment a mi em va motivar van ser aquests dos factors per sobre de qualsevol altre cosa. En aquell moment, la normativa et marcava que tu et podies fer la declaració d’aquesta objecció just en el darrer trimestre de l’any que feies 16 anys. Encara recordo, quan ho vaig començar a plantejar a casa, amb la meva mare i pare, en uns moments on la diferència entre insubmissió i objecció no eren gens conegudes i on la repressió del PSOE era màxima a tot el moviment. Per sort, sempre he tingut uns pares molt comprensius, dialogants i que m’han marcat i accentuat com a persona, per tant, tot i la poca informació que en tenien (jo mateix crec que tampoc no en tenia massa) i la inicial incomprensió, ells em van donar tot el suport. En aquells moments, l’any 1992 dir que t’anaves a fer objector de consciència, a una comarca com el Ripollès no era habitual, bàsicament per la poca informació que hi havia. Estic orgullós i recordo de l’anada a Girona, a les antigues “casernes militars” demanant amb veu mig atemorida que venia a presentar la instància per objectar a la mili. Aquell dia vam entrar la sol·licitud 15 objectors de consciència, i el moviment se’n va voler fer ressò i una persona del moviment ens va recordar que si volíem realment que l’estat ens reconegués l’objecció, els motius podien ser tres o quatre, mai polítics, que era el què ens movia a la majoria o antimilitarista, sinó culturals, socials…. Aquest moviment va aconseguir que el sistema col·lapsés, i un moviment de base com era l’objecció de consciència (quasi un milió de persones a tot l’estat) i el d’insubmissió (unes 50.000 persones) van fer la suficient pressió com perquè l’estat no tingués altra alternativa que la supressió d’aquest fet anacrònic.
En la línia de col·lapse del sistema, va ser també molt important les diferents entitats i sobretot ajuntaments, que van sol·licitar ser entitats col·laboradores. A excepció d’algun cas, on l’entitat s’agafava l’ojbector/s com a matèria de càrrega de treball, com a ma d’obra, molts ajuntaments i entitats compromeses van sol·licitar centenars i milers d’objectors per precisament inundar d’objectors que no es feien complir ni horaris ni cap funció, simplement per demostrar la tonteria que suposava perdre 13 mesos, 9 o 7 de la teva vida. De fet, quan vaig ser alcalde el 1999, una de les decisions de principis d’aquest primer mandat, va ser demanar el màxim de places possibles, per col·laborar en aquesta estratègia de col·lapse, d’un servei militar, obligatori, espanyol i totalment no necessari. A més, vaig fer pedagogia als serveis municipals i regidors, que el què havíem de fer era canviar amb l’estratègia de no fer complir horaris ni tampoc demanar feina, més enllà que per sentiment altruista o voluntari la persona estigués disposat a oferir-se….
De la meva objecció a l’hospital de Bellvitge ja en parlaré un altre dia, perquè es mereixeria tot un escrit sencer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ostres… m’has fet venir els meus records d’objecció… si no recordo malament la raó més usada en els formularis d’aquells moments era raó de tipus ‘ètic’…
Jo vaig anar a Barcelona al govern civil amb 3 més de la meva colla. No trobàvem el govern civil i ens vam parar a la porta davant el govern militar. Hi havien 2 soldats uniformats fent guàrdia. A la pregunta de ‘Perdoni em podria indicar on és el govern civil’, la resposta d’ells fou ‘Para partidas de nacimiento?’ . Nosaltres contestem : ‘No, per a fer-nos objectors de consciència’… la cara del soldat encara la recordo… 🙂
Carles, val més que dediquis un o dos escrits de la teva objecció, sinó ens pensarem que totes les batalletes que ens explicaves eren inventades…je, je… A mi em va tocar de prop uns de les coses que expliques, el 1999, quan vaig començar a exercir de regidor, amb 23 anys, sense haver fet la mili ni haver objectat (jo m’ho vaig saltar tot simplement anant demanant pròrrogues) em va tocar gestionar la gent que feia l’objecció a l’Ajuntament, que sinó recordo malament, van acabar sent 4 simultàneament, i que quan vam explicar que no calia que fessin res o em tocava signar els papers conforme feien la prestació (PSS) alguna de les administratives de l’ajuntament em mirava volent dir: “et sembla bé signar que han fet el què no han fet i jo haig d’enganxar segells en lloc seu?” per què això o similar era els què els feien fer abans que nosaltres entrèssim.
Només em queda una recança, molts si que feien la PSS per raons que compartia i comparteixo, però van acabar fent la PSS a l’ajuntament simplement per què així no havien de fer res, però això ens en vam adonar tard…
Crec tenir l’honor de ser el primer objector santjoaní. Si m’hagués fet objector quan ho tenia clar, no hagués hagut de fer la PSS, ja que en aquells moments no hi havia llei ni pss, tot i ser un dret constitucional. Després va sortir la llei i em va tocar complir els 18 mesos que llavors eren preceptius, al CNJC. El millor per això, va ser que el 1992, en rebaixar la mili a 9 mesos la PSS va passar a 13, just quan jo els portava complerts, de manera que d’un dia per l’altre em van dir que ja no calia que hi tornés més.
En fi, algun dia haurem d’explicar batalletes de la PSS com els pares m’expliquen de la mili. Molt curiosa també la declaració d’objector, negant explicar els motius.
marcel.
Sense voler treure “merits” a ningu, crec que al parlar de l’objecció de consciència a l’estat espanyol es tindria de citar als testimonis de Jehovà.
En temps de la guerra civil, un d’ells va estar afussellat per negar-se a servir l’exercit. I en temps de la dictadura d’en Franco, algun d’ells van estar fins a 21 anys en pressons militars. Avui en dia encara són perseguits en bastants països per raó de la seva insubmissió envers l’Estat (himnes, símbols, exercit, etc.).
I avui en dia sembla que encara sia un tabú parlar-ne d’ells (si no es per calumniar-los).
Atentament
Carles,
curiosament vas fer la PSS el mateix any que jo, durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Ara ho penso i em queda tot tan lluny…
Vaig tenir la sort de poder-la fer, durant tretze mesos, al meu poble i al mateix lloc on treballava i treballo ara; per tant, no em puc queixar. Van ser tretze mesos sense cobrar nòmina, però com a mínim no vaig anar al “ejército español” per molts motius.
Salutacions des del Garraf!