Bloc Botxí (v. 2.0)
La destral torna a estar esmolada
Odio els sopars d?empresa. Els evito tant com puc. Tanmateix, de vegades no te?n pots escapolir de cap manera. Fins i tot n?he tinguts alguns de sucosos.
Ciutat de Mèxic, un mes de gener. Havia anat a revisar l?estat de comptes de la filial mexicana i a aprovar el tancament comptable de l?any. Com em vaig trobar la feina força decentment feta (això és miraculós a Mèxic) vaig convidar els comptables a sopar. La cap de comptabilitat, la Carmencita, 26 anys, va organitzar l?àpat. En aquests casos, deixo fer als ?locals? i em limito a obrir la cartera al final del sopar. (…)
(La de la foto és la Salma Hayek, a qui la Carmencita tenia una "retirada", encara que més primeta i baixeta)
Així que hi anàrem la Carmencita, els seus tres comptables i jo a un ?antro?, que diuen ells. Un indret amb música en viu a 150 decibels, de teca força dolenta, on corria la beguda a dojo. En fi, què hi farem… Al cap d?una horeta els tres comptables van fotre el camp cap a un altre ?antro? que em va sonar massa horrorós i vaig rebutjar l?oferta d?afegir-m?hi. Total, que ens quedàrem ella i jo, en teoria ?a fer l?última?.
L?última no arribava mai, i la Carmencita només feia que demanar beguda rere beguda, en una mena de cursa boja per ?donar-me a conèixer tota la varietat de tequiles i licors del país?. Carmencita, ya vale, en serio, que mañana trabajamos…. Ahorita nos vamos, sólo una más… Això es repetia cada vegada. Carmencita, por favor… No me seas tan molón ("pesat"), para una vez que vienes… A les 3 de la matinada tancaven l?antro, i després d?amollar més de 200 dòlars (una fortuna a Mèxic) amb una factura il·legible i òbviament exagerada, ve l?odissea de trobar un taxi.
La Carmencita ja no es tenia dreta… Literalment. A mi em feina una angúnia de no dir, primer, per ella mateixa, però a més a més ?la veritat- perquè en una relació laboral un merder així pot portar-te problemes.
I ni taxi ni hòsties, els dos o tres que van parar (la majoria passaven de llarg) no volien dur-nos al barri de la Carmencita (que jo ignorava on era). Al final, després de més de mitja hora intentant aconseguir taxi, ens para un i abans de que arribi a rebutjar li ensenyo un bitllet de 100 dòlars.
Lléveme a la Colonia ?no sé què? que está por el Periférico Oeste. Va fotre mala cara però em va arrabassar el bitllet abans de que el guardés. La tal Colonia era un barri sense asfaltar, sense carrers marcats, de barraques desordenades… La Carmencita, clapada al taxi. Miro de despertar-la, primer ?a bones?, després ja ?a crits?. Carmencita, por Dios, ¡¡dinos dónde vives!! Ens indica la casa amb el dit, no podia ni parlar. Ens apropa el taxi. La nana, ?groggy? completament.
¿Heu trucat mai a la porta d?un pare mexicà, a quarts de cinc de la matinada, per ?retornar-li? la seva filla en estat catatònic? No us ho recomano… Oiga, señor, que no, que no ha pasado nada, que se lo juro. El bon senyor amenaçant-me amb fer-me de tot. Bueno, si que tiene la blusa un poco desabrochada, pero ha sido ella misma en el taxi, que le juro por Dios que yo no la he tocado. La conversa anava pujant de to.
No, no, que no le he dado drogas, que se lo juro, que sólo me ha dado a probar unos tequilas, y parece que no le han sentado bien. La cosa no pintava bé. L?home del taxi em feia gestos de que havíem de fotre el camp. Que sí, que yo soy el señor ?tal?, de la casa matriz europea, mire, que le enseño mi tarjeta. No, que le juro que esto no es lo que parece y que mañana ella confirmarà lo que le digo.
La mare ja havia entrat la nana cap a dintre feia uns minuts, i hi havia un munt de veïns que s?havien despertat i miraven la història des de les finestres, àdhuc alguns des del carrer… En un moment donat m?afanyo cap al taxi i tanco la porta, entre els crits del pare. El taxista arrencà i em va dur cap al meu hotel a la Zona Rosa, a uns 25 km que se?m van fer eterns.
L?endemà, quan ella va arribar a la feina, no vam dir ni una sola paraula. Mai més no vam esmentar el tema. Ara em fa gràcia recordar-ho, però no us ho recomano 🙂 (nota: quan trobi una estona hi haurà un altre ?sopar d?empresa?, aquest cop a Sao Paulo en Carnavals)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El sopars d’empresa son un mon ben galdós.
El sopars que et monten quant, estant de viatge per les colònies, altrament dit filials, volen que en surtis content, en tots el sentits de la paraula. Als països llatins, sobretot, no es disposa d’altra cosa que menjar típic i molta beguda, sempre acompanyat de la noia bonica de l’oficina, sigui la cap de vendes, sigui la secretària, sigui la relacions públiques. Tot es del mateix patró, sopar en un ‘tablao’ del país indicat, alcohol a dojo, els altres marxen a una hora determinada i la noia, senyora, acompanyant, es queda intentant que segueixi la festa dels ‘xupitos’… per mi es tant inexplicable com indefectible d’aquest països, no ho sé, però es així.
Quant ja n’has fet uns quants, intentes variar el guió, davant la sorpresa dels teus amfitrions. Informació bona abans de viatjar i només arribar (o abans de sortir, si la confiança ho permet) dir: ‘aquest cop voldria anar a XXX, hi ha un espectacle que vull veure ja que estic aquí’, la clau es poder escollir quelcom amb un horari i condicions sabuts per avançat i així, després, tots al carrer i cadascun a ‘casa seva’, o convidar-los a l’última copa al bar de l’hotel i després taxis (amb justificació) per acomiadar la gent que tu tens ganes de recollir-te. Jo ho faig, ho intento fer, així… no sempre surt bé, però deu ni do…
Els altres sopars son les festes de la direcció, del departament, de l’empresa per fer-nos ‘confraternitzar’. Odiosos en totes les seves variants. D’entrada es tracta de fer la pilota al màxim esglaó de la cadena de comandament, explicar-li anècdotes dels viatges, fer el pallasso, si, el pallasso, per fer veure que tenim un bon rotllo impressionant. Aguantar les seves brometes intentant fer-se el graciós per demostrar que, ell, ell, es capaç de baixar al nostre nivell. Els altres es compartir un sopar i les sobretaules amb paios i dones que ni et saluden la resta de la setmana i ara els tens al costat amb un somriure blanquinós, dient allò de: ‘quin lloc més ideal, tenia moltes ganes de conèixer millor a tothom, que bé que avui podem parlar perquè… sempre m’has caigut molt bé i a la feina… ja saps’. Tot un teatral posat en escena per tornar el dia següent (i les setmanes properes) a veure com la gent s’ignora, m’ignora i jo a ells fins al proper, sopar, trobada ó aplec.
Son coses del mon de les empreses d’avui en dia, no es fàcil lluitar en contra d’elles.
Salutacions, Botxí.
Ei Botxí, a veure si trobes l’estoneta per explicar-nos el sopar de Carnaval que ja ens has deixat de nou a l’expectativa….
Hola botxins,
Jo sóc la nena, més o menys mona, que vaig als sopars d’empresa. Com a secretària m’hi veig obligada, ja que la meva dedicació, formació i intel·ligència m’impedeixen de rebutjar-ho.
Coincidim en què jo tampoc suporto aquests sopars/dinars d’empresa, ja aguanto suficient el personal en hores laborables, però potser continua sent part de la meva feina acabar el paripé.
I a més de cornudos, apaleados. Perquè per tal de no aguantar que t’acompanyi cap espavilat a casa (mire-ho des del meu punt de vista: si et tira els tejos un cap insuportable, també és violenta la cosa!) agafo taxis nocturns al meu càrrec!
En fi, un tema a abolir.
Salutacions.