Bloc Botxí (v. 2.0)

La Cate era la noia 10.  Perfecta.  Sublim.  Era la Cindy Crawford feta companya de feina per al 99% de nois heteros d?aquell entorn.  De bellesa insultant, aclaparadora, anguniosa.  La sensació que donava ja era d?autèntica incomoditat.  Era d?allò ?oetan?, però ?oetan? que ni gosaves adreçar-te a ella.  A la Cate te la miraves i prou.

La Cate s?abusava de la seva superioritat.  Quan arribava, al matí o a la tarda, s?anava passant de llindar en llindar per totes les portes, sense travessar-los, només fent un lleuger gest amb el cap que devia tenir mil·limètricament estudiat, tot deixant anar entre un somriure ?oeHi, guys ! ?  Eren dos, potser tres segons.  El gest li bellugava prou el serrellet ros com per atreure l?atenció dels més capficats a les pantalles d?ordinador.  Però no durava prou com per a reaccionar. (…)

Mai no hi havia resposta al ?oeHi, guys ! ?  Els homes només alçàvem la vista i la miràvem fixament.  Les dones feien veure que ni se la miraven, però mentien, mentien dia rere dia, perquè els seus gests tornant a mirar la pantalla les delataven.  Silenci.  Cinc, vuit segons de silenci inequívoc, només trencat ocasionalment per algun sospir masculí, ràpidament metrallat per les mirades femenines.

Incomoditat, és el que millor ho defineix.  O enveja.  O desig frustrat.  Més ben dit, no arribava ni a desig.  Era d?allò ?oetan?, però ?oetan? que ni arribaves a desitjar-la.  Hom fantasieja amb la companya del costat, amb la veïna del davant o amb la noia que seu al teu costat al metro.  Perquè són dones normals, autèntiques.  La Cate era perfecta a les 8 del matí, a les 4 de la tarda i a les 11 del vespre, dia rere dia.  Perfectament maquillada (ni poc ni massa), pentinada (?oearreglá pero informal?), i sempre amb la roba escaient (de marca bona, amb una varietat de complements espaordidora, certament provocativa, mai ensenyant no res).

Però quan et trobes una d?allò ?oetan?, però ?oetan?…. és que ni li fas cas, al final.  Per a què ?  Si no val ni la pena…  No recordo haver parlat mai amb la Cate durant l?any i mig que hi vàrem coincidir.  Si més no, cap conversa autèntica, més enllà del ?oeHow?re you doin? ?  Fine, thanks?  Dels meus companys de feina, exactament el mateix.  Ningú no sabia ni on vivia ni gairebé què feia.  Bé, algunes noies sí, la veritat.  Però no les preguntàvem.  Per a què ?  Sentíem els rumors de dilluns al matí, convenientment difosos per ningú en particular, prou eloqüents per deixar entreveure uns caps de setmana de festes, sexe i alcohol.

Festes, sexe i alcohol amb la Cate ?  Sí, és clar, demà m?afaitaràs…  Què t?has pres, aquest matí ?  Apa, oblida-ho.  No existeix.  Ves, torna a la feina, que hem de resoldre aquest algoritme, que ens peta el programa no sé on….

Un dia en Mike em va venir a veure per demanar-me d?entrar al meu equip de treball. Mmmmm, no sé, no sé…. En Mike era un company de la gama mitja-baixa.  No massa treballador, no massa espavilat.  No massa res de res.  I el meu equip era una mena de comando especial, treballant de dilluns a diumenge, preferentment de matinada, a base de cocacola i pastissos de xocolata de la màquina.  La resta de gent va malfiar del Mike, així que li vam dir clarament que d?acord, que l?admetíem, però que si vèiem que s?hi repenjava el fotríem a fora d?immediat.

Aleshores ens trobàvem en aquella etapa on has d?excel·lir a base de collons i de fetge.  Els americans en dirien competitivitat.  Els soviètics, stakhanovisme.  Una mica de cada, penso jo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!