Feia dies que volia compartir al bloc la meva primera experiència amb "molts valencians". Fins aleshores en coneixia poquets, i d’un en un. Va ser al servei militar (sí, a les forces d’ocupació) quan vaig coincidir amb molts xiquets valencians. La majoria de la Ribera, altres de l’Horta, alguns de la Plana, d’altres de la zona d’Alcoi… Durant l’any de mili vaig parlar molt més català amb els del sud que no pas amb els catalunyesos.
La majoria d’aquells valencians parlava valencià habitualment a la seva vida, i també van adoptar aquest idioma entre ells un cop van arribar al quarter. Amb els catalunyesos, però, una mica menys. Per a ells, la mili també va ser el primer contacte amb catalunyesos. La majoria d’aquells xiquets de 19 o 20 anys no havia sentit mai en directe el català oriental. Alguns, no sé si per vergonya, optaren per parlar-nos sempre en castellà, potser pensant que no els entendríem, o perquè el barceloní els semblava una cosa rara. Al començament, la frase habitual cap als catalunyesos era "però segur que vatros mos enteneu?" (…)
La majoria, després d’uns primers moments de vacil·lació, va seguir emprant el valencià i fent broma de paraules com patata, galleda, escombra, sortir, raspall o mongeta, que no sabien què volien dir. Sempre ens deien (amb molta raó, la majoria de voltes) que el que ells parlaven era més genuí i autèntic que el "català".
La majoria d’ells, malgrat gairebé monolingües valencians, tenien noms en castellà, cosa que no es dóna al Principat (entre els catalanoparlants, vull dir). Excepte els Vicents, els Ximos i algun Josep, la majoria eren Fernando, Antonio, Emilio, Francisco i altres de l’estil.
Només una minoria d’aquells valencianoparlants sabia llegir o escriure en valencià. Però tampoc no els feia nosa no saber-ho, semblava que era normal que la llengua escrita havia de ser el castellà. Potser avui dia no està tan malament la cosa, en aquest sentit, però era preocupant la normalitat amb la qual aquells valencians de comarques entenia que la seva llengua era per parlar-la, però no pas per escriure-la.
Políticament, passaven completament de tot. Només un, en Fernando de Torrent, era mig socialista i més o menys valencianista. Era l’únic universitari de tots els valencians, i l’únic que mostrava un mínim interès per Catalunya o la política catalana. Que recordi, només ell i un altre de València eren els únics que havien sentit a parlar de Joan Fuster o Pep Guia. Això em va sobtar força.
N’hi havia alguns que pràcticament no sabien ni un borrall de castellà. En Paco, de Corbera de la Ribera, al començament de la mili ni tan sols no el comprenia, fet que li va portar molts problemes. Casualment (o no tant…) el van posar de xofer del capità, i al començament no entenia ni les ordres que aquest li deia.
D’altres, com en Ximo d’Oliva i un altre de Nules parlaven un castellà "com els indis", sense declinar els verbs i amb valencianades cada tres paraules. A mi tot allò m’al·lucinava, perquè al Principat no havia conegut mai vailets que fossin monolingües catalans, ni tan sols a Ripoll o Vic.
Nacionalment se sentien molt valencians, la majoria (excepte els del Cap i Casal, que eren espanyolistes i només parlaven castellà). El meu millor amic, l’Emilio, d’Algemesí, hauria estat un valencianista militant si algú li hagués explicat quatre coses d’història. I altres companys, de Carcaixent, d’Alzira, d’Alcoi… igual. Tenien un valencianisme bàsic, molt arrelat, molt intens… però gens estructurat. Sempre em deien "xe, collons, que jo sóc més valencià que ningú, me cague en déu"… però no passaven d’aquí. En realitat, el seu referent nacional era Espanya i gairebé cap d’ells no tenia cap altra articulació mental fora d’Espanya.
Anticatalanisme només vaig copsar en els de València. Els altres, ni fu ni fa. Ni anticatalanistes, ni pro-catalanistes. Passaven completament. Però, en general, no tenien cap estimació especial cap al Principat (ni molt menys cap a les Illes). A mi, però, em tenien gairebé assimilat com un més d’ells, donat que veien que per a mi no eren "ells", sinó "nosaltres". Però això no era gaire freqüent, he d’admetre.
De tot això fa més de 15 anys. Segurament han canviat moltes coses, ja no sorprèn tant sentir el català oriental, ja no sobta el valencià escrit… però no sé jo si estem realment millor. Si més no, aquells van ser, potser, els últims quasi-monolingües dels Països Valencians.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i has convertit l’anècdota en categoria. S’ha de tindre molta sensibilitat i coneixement per a adoptar el "ells" pel "nosaltres". La integració de tot l’anecdotari és el que ens dóna el sentit i l’estat de la "qüestió". Quan reclame CONEIXEMENT MUTU.
Sé que molta reagrupació nacional s’esdevenia als quarters, curiosament. Barnils, per ço entre d’altres coses, rebutjava la professionalització de l’exercit (espanyol, no cal dir-ho).
Jo mai no féu la mili. Hahaha. Però treballava en una empresa que em portava sovint a les Illes, i ací hi havia d’un altre cantó i era dura la interrelació, per a fer-los comprendre que érem "nosaltres" i no "valtros" i "naltros". Malgrat que jo no salava i em deien:
"Eres català, no?" i la resposta era sempre la mateixa: "Sí, però de València." Allò descol·locava l’interlocutor. Clar calia, llavors, tindre l’oïda fina perquè els mallorquins i menorquins "es mengen la meitat de les paraules quan xerren a tota virolla" .
Tres anècdotes més:
A) Jo vinc de 3 branques españoles i una d’ací. La d’ací, la meua jaia era de València ciutat. Nascuda a 1906. Filla dels "arrossers del Mercat Central". La vaig conèixer monolingüe valenciana fins que a la dècada dels ’80 va anar a viure a ca’l meu oncle una temporada i torna "parlant indi" com tu dius. Veié els primers programes de la TV3, amb una normalitat que m’esparverava. Tenia clar que ella parlava diferent. Va ser la primera a recuperar-me el meu Josep, llavors segrestat pel José. Clar que ella es referia a son pare com l’Andreu, la mare com a Conxeta, etc. El seu home era Toni, Tonet, etc. poques voltes Antonio.
B) És la mateixa anècdota que conta l’enyorat Ramon Barnils: que estan fent-se una paella a El Palmar la dona deia que "nosaltres, inclosos els barcelonins " érem els espanyols i que els "altres" eren els "gallegos". Els gallegos, per a aquella cuinera eren els que parlaven español.
C) Sóc de la Plaça Redona, un barri de menestrals. Allà tothom de la nostra generació parlàvem en castellà, però curiosament tots els mals noms eren en valencià: el "gola", jo mateix, el "panxa" que avui dirigeix l’empresa d’importació d’or i pedres precioses més important de l’estat, el "pelat", etc. És curiós, que per camins diversos, quan ens retrobem, gairebé tots hem tornat a parlar la llengua dels pares i dels avis.
PS: A la llibreria Maraguat de la Pl./ del Caudillo, llavor, vaig trobar un llibre d’un lleidatà pels anys ’70 que feia una aferrissada defensa del mot "Països Valencians" en base a que era el moment de supremàcia a la Mediterrània en l’època de la Capitalitat de València a la Corona d’Aragó.
Indubtablement estem molt millor que en lèpoca que contes. Avui sabem una mica de matemàtiques i sabem comptar. I sabem una miqueta més de geografia. I sabem, quan van les coses mal dades fer: "Toc, toc, toc, sortim un moment de Vilaweb".
Vull felicitar-te per aquesta delícia de post. Quan deixes la destral fas ben bé una altra cara…