Callar o dir Ensenyat, Ferrater, primavera de maig ?
Un pendís de roselles i espases de ginesta m’acompanya, un cel amb núvols foscos prenyats d’aigua. Cau calabruix com ametllons i bufa un mestral que sembla una fera ferida. Quart creixent de maig, la lluna blanca, acull la nit ben blava, talment una abraçada impossible que no pot abastar-la.
Les paraules cauen a la mar com ocells pescadors i callen submergides. He tingut ganes de callar i omplir-me d’illa i records, de música de piano, de groc de ginesta i roig de magrana, flors com petons, ja saps…I un ponent excessiu m’ha encalçat
Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l’acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se’t mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,
beu el més líquid gin de lluna i mar.
Gabriel Ferrater
Sí, he tingut ganes de callar i veure arribar la nit… perquè els records ocupen massa espai de vegades…
La nit que se me’n va, una altra nit, i l’ala
d’un immens avió caigut s’ha interposat
entre aquell blau espès i la finestra, i dubto
si és un verd tenuíssim o si és plata, freda…
… i sé que res no en sortirà que no
fos ahir en mi desconsoladament, i em fa
fred de mirar-me un dia més, pinyol
tot salivat, pelat de polpa, fora nit
Punta de dia, fragment, Gabriel Ferrater
Tots vam ser un poc de Ferrater, un poc de Bach, un poc d’Ensenyat, estels errants d’un país català.
Text i fotografia: MVS. El pèndol de petites oscil·lacions
Imatge: Antoni Caimari al piano, Fundació ACA, Búger
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!