Fa dies que el caminal és verd. Quan dic verd em referesc al sòl que hi ha als costats de l’avinguda que duu a la casa. Els ailants ja comencen a perdre les fulles. Però aquesta verdor tan poc nostra, tan irlandesa, o britànica, o suïssa em sorprèn i m’entusiasma. L’han pintada les darreres pluges i ara llueix i m’alegra la vista cada dia. Però fa molt poc s’ha produït un nou miracle (dic miracle com podria dir prodigi, aparició, visió, etc.)una explosió de petites flors grogues, lliris d’un groc potent que sobresurten vora un conjunt de fulles verdes: són els redols de crotos que treuen en aquesta època de tardor i són una festa. Pensar que fa més de cent anys que les cabeces es troben dins aquesta terra, amagades, vives, i que cada tardor ens donen fulles i flors és per a mi un dels miracles de la vida que em dona serenitat, pau i la sensació d’una gran bellesa.
Aquesta nit la lluna plena m’ha ferit de gust!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!