Joan Ferran, el polític socialista, té un bloc que no admet comentaris. D’aquesta manera les seves opinions són indiscutides, les seves manipulacions amagades, les mentides es converteixen en veritats incontestades i els seus atacs en incontestables.
Ferran, típic i tòpic, és d’una mena de polítics que pot transgredir sense rubor la línia de l’honestedat, ho fa sovint; la seva ideologia sociopolítica de partit s’alimenta i fonamenta en l’antinacionalisme català, el “mal” que anomena barroerament “la crosta”. Per a ell la societat catalana és societat espanyola, la literatura catalana s’escriu en castellà i en català, dir-se només català és una anomalia, només n’hi ha una d’identitat personal i col·lectiva, l’espanyola i la catalana és una excentricitat. Per a Ferran els mitjans de comunicació de la Corporació han de ser bilingües, el mapa del temps de TV3 no pot ser el dels Països Catalans, ha exigit insistentment un llibre d’estil nou per als mitjans públics de la Generalitat, espanyol-català. Per a Ferran jo formo part de la “crosta”, ho ha viscut al Parlament i fora d’ell.
En Ferran i les seves obsessions em fatiguen i les seves paraules no m’ataquen perquè ni són intel·ligents ni es corresponen a la veritat, són brams barroers, expressions de la seva impotència perquè Catalunya existeix i no és com ell voldria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ell sí que és una bona crosta!!!
Quin fàstic per un país haver d’aguantar gent així!
Totes les opinions són respectables quan es refereixen a coses opinables, però és evident que hi ha coses que no són opinables (com ara que ara mateix és de dia i no de nit, per exemple). El senyor Ferran, a qui no tinc el gust de conéixer, no pot opinar que la literatura catalana pot estar escrita en castellà perquè això és, senzillament, un contrasentit. És cert que pot haver-hi -i de fet hi ha- una literatura excel·lent escrita a Catalunya i en castellà, però literatura catalana només ho és la que està escrita en català. Jo mateixa vaig escriure un llibre d’Alemanya estant, i, evidentment, no es literatura alemanya!
D’altra banda, hi ha una cosa en les declaracions d’Ana María Matute que fa feredat: la referència a la raça m’ha fet posar els péls de punta: ni Goebbels!!! (Tanmateix s’escriu així?)
Un post d’una contundència exemplarment elegant! Ajustat, interessant i ple de raó, Carme Laura.
És una intolerant amb els que li volen destruir la nació, és una intolerant amb els qui li persegueixen la llengua, és una intolerant amb tota mena de violència, especialment amb la violència de gènere fins al punt que és capdavantera en denunciar públicament les agressions més salvatges.
És una intolerant amb la demagògia, amb el joc brut, amb la corrupció.
És una intolerant amb els enemics de la democràcia i de la llibertat d’expressió, fins al punt que del seu bloc mai ningú mai no hi ha estat expulsat per més que alguns li discutim de vegades els seus plantejaments.
A més a més, segons confessa en Xavier Polo en el seu llibre “Todos los catalanes son una mierda”, la Carme-Laura captiva per la seva elegància i simpatia.
A sobre ens ensenya una part del molt que sap de Jaume I, d’Ausiàs March, de Vassili Grossmann, …, i ens descobreix i ens emociona amb la immensa Montserrat Abelló.
Si Joan Ferran ha triat sempre d’ajupir-se amb foll oblit de la raó que té, la Carme-Laura ha triat la intolerància de mantenir-se fidel per sempre més al servei d’aquest poble.
Gràcies Carme-Laura per la teva intolerància. Que mai no ens falti.
Sra Gili:
quan l’impostura esdevé actitut no hi ha pensament ni, en consequencia, opinió.
Les seves pobres i topiques paraules dibuixen amb exactitut allò que Hanna Arend va denunciar en acabar la Segona Guerra Mundial: ” si permetem que es banalitzi el mal , no sabrem mai on és el bé”, va avisar la filosofa.
I banalitzar el pensament seriós, el que admet la pluralitat d’idees amb independencia de la llengua amb que siguin plantejades, és el que vosté practica.
Joan Ferran és un home de pensament i un politic seriós que demana alló que vostes, al llarg de 23 anys , ens van negar: pluralitat, riquesa.
Ana María Matute, una escriptora de gran reconeixement i amb una obra literaria reconeguda arreu del món i una biografia lloable que persones com vosté mai poden aceptar.
Per qué?
Perque trencan amb l’homogenització mental que vostés proclamen sota el pretexte de l’identitat. Vostés a mi, em fan por.
Assumpta Roura
escriptora de Bcn en llengua castellana.
Només un reconeixement infinit a tu, Carme-Laura, pel teu testimoni, per la teva empatia, per la teva paciència.
Salut i força!
I, respecte d’algun comentari que he llegit, no entenc encara qaquesta mania de fer passar per catalana la literatura feta amb vehicle castellà. Si cada llengua reflecteix una cosmovisió determinada, per què els catalans hem de tenir una esquizovisió? Que és que els alemanys la pateixen? O els anglesos? O els francesos? O …? Hi ha algú que té responsabilitats d’haver fracassat ,o haver passat de tot, a l’hora de transmetre sensibilitat lingüística vers les llengües que no tenen estat darrera. Sigui municipalment, sigui tancant els ulls a la getització, hi ha responsabilitats ineludibles.
Però, bé, deixem-ho aquí.
Una abraçada!