Ella nom Aina de Desraons. Filla, néta, besnéta, etc. d’una avior que ve de més enllà del rei en Jaume i que vivien a la possessió Desraons de milers i milers de quarterades que ha comprat el govern perquè la gent sàpiga com eren les Geòrgiques antigues. Ara viu al Pil·larí, just devora Sometimes, s’ha baratat el nom, Ioliana, i els vespres balla damunt un bafle dels digeis electrònics Aubcoc i Nagdalac.Nosaltres, barques cremades d’una dràssena virtual, no podem fer res per ella. Emperò a mi allò que em treu de solc és que faci tan bona cara, això és que no està bona, trob que hauria de ser malcarada. Això no m’agrada ni gota. Vols dir que no maquilla els sentiments, el dol? No ho sé, no ho entenc i això em fa pensar com una desequilibrada. Els guiris que passejaven per aquella carretera peatonitzada convertida en palmer no escoltaven aquell diàleg de dues mosques vironeres de bon veure que prenien aquell solellet d’aquesta primavera estiuenca amb tota la impunitat del món.
AIXÒ ÉS EL BESSÓ D’UN RELAT. QUÈ EN SORTIRÀ?
Fet amb la col·laboració de l’amic M. C., aquest horabaixa ventós i ennigulat, sense la pluja anunciada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per sort els catalans no van ser els creadors de cap llengua com alguns voler fer veure de forma interessada, ans al contrari només semblen ser com uns fills més de la llengua.
Jo la conec, aquesta tal Ioliana. Bona una! Donava llendera a totes les collidores que anaven llogades a Desraons… I ara, mira-la-te, li’n donen a ella… Jo no la feia pel Pil·larí. Ara m’has fet ben content, de saber per on es guanya les sopes. I on les llesca!