I quina llàstima que només siguis “un fan, un grupi de Kavafis”; em pregunto què hauria passat si l’haguéssis estimat i de debò!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
14 de maig de 2014
Sense categoria
1 comentari
Recordant Xesca Ensenyat (sobre Kavafis)
EN MEMÒRIA de l’amiga i escriptora Xesca Ensenyat, que va morir tal dia com avui ja fa cinc anys, public aquest text sobre unes Poesies completes kavafianes, un poeta que ella estimava molt. I la record: teixidora de bona literatura, trunyelladora de textos memorables.
UN KAVAFIÀ ESCRIU. Som un lector, un fan, un grupi de Kavafis, de Konstandinos Petros Fotiadis Kavafis, que va néixer a Alexandria el 1863, ciutat on va passar la major part de la seva vida, amb estades infantils a Anglaterra i de més gran a França i Constantinoble. Va fer feina d’agent de borsa i de funcionari del servei estatal de recs. Va morir l’any 1933 a Atenes d’un càncer de laringi.
I va escriure alguns dels poemes més refinats, exquisits, elegants i bells de la història literària per expressar la voluptuositat, el desig i l’amor de dos homes. També dedicà molts de poemes a la història grega i especialment a l’Orient hel·lenístic i bizantí amb personatges mig grecs i mig asiàtics, on troba éssers encantadors i febles que són un correlat dels adolescents pintats amb la perfecció dels records de la seva pròpia vida.
El vaig descobrir quan tenia quinze anys en la traducció al francès de Marguerite Yourcenar i Constantin Dimaras i vaig quedar enlluernat. Record que era un estiu i me’n duia el llibre de l’editorial Gallimard ben folrat amb paper de cel·lofana perquè no es banyàs quan l’agafava després d’haver nedat una bona estona. Aquelles lectures assolellades i assaladinades feien que els mots de Kavafis m’alimentassin amb una fruïció extraordinària. Després, quan vaig anar a estudiar Biològiques a Barcelona el 1964, vaig trobar en un llibreter de vell els Poemes de Kavafis (Editorial Teide, 1962), traduïts per Carles Riba, amb dibuixos de J. Subirachs. Era una edició caríssima i esplèndida damunt paper de fil i amb el número 22. Allà vaig començar a prendre de cor poemes tan singulars com «Desigs» o «Ítaca» en aquell català tan treballat, sospesat, teixit i desteixit fins a trobar la nota exacta de mestre Riba. La feina de creació verbal de Kavafis també havia estat ben llarga i laboriosa, com em va contar Alexis Eudald Solà, un altre esplèndid traductor de Kavafis amb el qual vaig fer feina a la Gran Enciclopèdia Catalana els anys setanta, que em deia que el grec cazarévusa kavafià era molt personal, primer perquè el fet de viure a Alexandria, una societat lingüísticament molt complexa, ja el marcava. I després pel treball de mescladissa i singularització amb alguns tons arcaïtzants al qual Kavafis sotmet l’idioma i el converteix en un llenguatge mesurat i exacte, pulcre, essencial, sobri, amb poques imatges i bastit amb l’accepció més clara i translúcida de cada mot. D’aquí prové la seva extraordinària energia poètica en què el domini de l’expressió es conjumina amb la justesa i l’equilibri dels llenguatges per aconseguir crear una obra d’un clàssic contemporani. Després vaig llegir moltes de traduccions a diferents llengües, la catalana de Joan Ferraté i la d’A. Avellà i B. Garcés, la castellana de L. Santana i la de José María Álvarez, la francesa de J. A. Vlachos i la italiana de N. Crocetti.
***
TOT EL CORPUS KAVAFIÀ. Ara acab de trobar la Poesía completa (Alianza Literaria) de C. P. Cavafis, en edició, traducció del grec, introducció i notes de Pedro Bádenas de la Peña. I he quedat entusiasmat. Primer de tot perquè cada traducció et dóna un Kavafis diferent segons la literalitat, el coneixement, la força, la poeticitat, etc., de cada traductor. L’altre dia comentava a uns amics que la traducció del Kavafis de Riba, que va fer quasi l’any de la seva mort, es podria considerar com un llibre de poemes de Riba, perquè els versos ixen impregnats, amarats, vivificats per l’energia ribiana que era molt i molt potent. La traducció de Pedro Bádenas, encara que no la puc qualificar amb exactesa perquè no conec el grec modern, i parl només comparant-la amb les altres traduccions, em sembla molt literal, molt correcta, molt aferrada a la lletra i a l’esprit kavafià amb un respecte i un amor extraordinaris. Aquest amor també es demostra perquè Pedro Bádenas ja va fer una primera traducció l’any 1982 i des de llavors fins a 2011 no s’ha aturat de treure noves edicions renovades i ampliades. És a dir, el traductor refà els poemes per un cantó («La traducción, especialmente la de poesía, es una interpretación y, por tanto, también un acto de creación, por lo cual, mientras la traducción siga viva, circule, pienso que es ineludible descubrir nuevas claves e intentar así nuevas lecturas. En ocasiones se logran interpretaciones más precisas, se enmiendan otras erróneas y se hallan siempre soluciones que nos acercan más certeramente al original, transfiriendo mayor parte de su riqueza al texto traducido». Paraules sàvies de Pedro Bádenas). I per l’altre cantó afegeix poemes que han sortit de l’arxiu kafavià i que no eren coneguts. En aquesta edició podríem assegurar que s’ha arribat a recollir el grau més ampli de la poesia «completa» (en el sentit més estricte) que conec: hi ha els 154 poemes «canònics». Però la voluntat de Pedro de Bádenas era recollir tot el corpus poètic kavafià. I així en successives edicions, molt atent a totes les novetats que sortien entre els estudiosos, curadors i marmessors de l’obra kavafiana, ha aconseguit recollir els Poemas proscritos, els Poemas inconlusos, els Poemas en prosa, els Poemas ingleses, els Borradores sueltos i el rien ne va plus, les Traducciones i les Traducciones inéditas: una meravella. A més a més, cadascuna de les parts del llibre va acompanyada d’un aparat de notes que ens clarifiquen tota la complexitat històrica, social i personal de l’obra kavafiana. Un llibre per assaborir, per tenir molt de temps davant la vista, per passar gust, un llibre per sempre. Gràcies, Pedro Bádenas!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!