Plagueta de Bord

No sé
com podré dir aquesta sensació harmoniosa, lleugera i torbadora d’una ànsia
feliç que puc entreveure al fons de la penombra que m’envolta per totes parts
com una brillantor finíssima i esmolada que creix al fons d’un clarobscur fondo
que voreig si caic no caic. 

(…)

Deu ser això que vol la doctora A.? Ja ho he
intentat d’altres vegades sense cap èxit. Li ho vaig repetir amb insistència.
Ella feia com si m’escoltàs, però estava segura que no era vera. M’imaginava
declarant les meves inaptituds per a la traducció en paraules de tot allò que
em passava davant una estàtua viva com les que hi ha a la plaça Major vestides
d’indi, d’argila, d’home invisible, de Charlot, que resten immòbils grans
lapses de temps perquè algú d’aquell estol de guiris i gent distreta que les
fotografia o les observa deixi uns quants euros dins la bacina, capsa o pot que
tenen als seus peus. Sabia que l’estàtua, quan ja s’hagués cansat de sentir
l’enfillol de raons o desvariejos, tant se val, que jo amollava sense cap pudor
i d’una forma de cada vegada més torrencial, faria ús de la paraula i
m’enflocaria, com si fos ella que em fes una almoina, que per a la pròxima
sessió necessitava vint planes com a mínim, m’és igual si ho fas amb
l’ordinador o a mà, quasi millor a mà, de tot el que em passava pel cap i
especialment pel cos baldat. Li hauria mossegat la mà esquerra o una galta. I
en lloc d’irritar-me em quedava feta un feix de nervis esflorats i li deia amb
un somriure més educat que altra cosa que no passàs pena, la Dama dels sostres
farà els deures amb lletra cal·ligràfica.

Per
això m’he assegut davant l’imac, he creat un document word i m’he posat a
cercar la lletra més cal·ligràfica que em permet la meva tipografia.

(És la
tercera vegada que em passa. La pantalla s’apaga i l’escrit desapareix per
sempre. Ara salv cada frase. La guard abans que botin els ploms, em deixin a
les fosques i s’esfumin per sempre les meves construccions, les meves idees, el
meu relat. Bufff! Acab de guardar el “bufff” com si fos un tresor que he
d’estotjar de la catàstrofe. Aquesta és la fuitor que m’agafa quan intent
ordenar algunes de les imaginacions que tenc amb el meu home, en Jack. Bufff!
Crec que he superat una maledicció. Cada vegada que acabava d’escriure el nom
del meu home, Jack, era quan se n’anava el corrent elèctric. Ara puc continuar
amb una certa tranquil·litat. Tranquil·litat falsa, com sempre. Encara que la
doctora A., vostè, per mor de qui he tornat a intentar escriure, em digui que
no puc viure dins aquesta inquietud contínua, aquest desassossec inacabable,
aquesta atmosfera de perill a la qual tenc una addicció completa i que em fa
tant de mal. Segons vostè aquest dolor podria ser la causa de les erupcions.
Tremol just escriure aquest nom. Comencen amb una picoreua als llavis menors,
després al gallet i es reparteixen per tota la pell sencera com una onada que
em tapàs de gratera. Ara li diuen tsunami. Un tsunami de grans purulents i
rabiosos. Bufff! Estarà contenta, doctora, del meus deures sense ni una taca de
tinta? Sempre he estat molt tacosa, si no anàs alerta aniria sempre plena de
medalles. Ara tancaré el parèntesi i tornaré al fil primer. Això no bota!)

Tot va
començar quan en Jack em va dir que volia fer-se una cabanya al capcurucull del
garrover vell que hi ha a la frontera del jardí amb el bosquet de pins. Al
principi no hi vaig donar cap importància. En Jack és fill d’una canadenca que
va aterrar per Mallorca devers els anys cinquanta i es va enamorar d’un metge
de Selva i tengueren tres fills, dues nines i un nin, rossos i d’ulls blaus,
forts i alts com erables de sucre. Jack i el garrover començaren una carrera
conjunta en què els taulons de llenya de nord, tot l’equip de bricolatge i
l’ajuda de dos fusters joves eren els protagonistes. Quan veia aquell desfici
que el consumia, l’observava com una espectadora privilegiada. I a poc a poc em
sentia erma per dins. Com si a mesura que s’acabava aquella casa enfilada al
centre de la capçada del garrover, unes gammes de consciència intermitents em
separassin d’aquell home que era tota la meva vida. Sí, ja sé que vostè diria
que el fet de no tenir fills em fa col·locar-me dins tots els rols respecte de
Jack. Però aquí l’únic pensament que em dominava era el d’una profunda gelosia.

Ventaria
un cop de puny a totes les nits en què m’aixecava aterrida i partia sense fer
renou per comprovar els avenços de la cabanya. Una matinada, quan baixava de la
plataforma per aquella escala vertical, quasi vaig caure des de tres metres
d’altura i em vaig salvar perquè vaig tenir la sort d’aferrar-me a una corda
que va sortir entre les fosques i que hauria d’haver agafat des del principi.
Tenia por que en Jack descobrís el meu espionatge ple de detalls als quals ell
no donava cap importància i que a mi em treien de solc. Quan la cabanya va
estar llesta, començà el pitjor.

M’avergonyeix
la vulgaritat de la meva imaginació, però he dit que escriuria, i salvaria cada
frase, de tot el que recordàs. Jack no em va mostrar la cabanya un horabaixa
que li vaig preguntar de biaix si estava acabada. Ja fa molts de dies i nits,
però no trob encara el temps d’anar-hi, hauré d’agafar unes vacacions. Va dir
una cosa així i canvià de tema. I arribà l’infern. A la feina només podia
pensar en Jack dins la cabanya amb les diferents dones que sabia que li
agradaven: una estrangera llarga i prima que havia conegut com a clienta, una
al·lota lolitesca amb cintura de gerricó i uns pits de silicona a la qual feia
classes d’arquitectura, una amiga francesa amb un lífting facial molt ben fet
que fumava gitanes, tenia unes cames sensacionals i li venia quadres. Podria
augmentar el catàleg. En arribar, el cercava. I sabia que era allà dalt amb
qualsevol desconeguda que podria venir i partir sense ser vista. De vegades
tornava de la cabanya amb la cara ardorosa, i d’altres, amb el cos relaxat. Me
li aferrava al coll per trobar entre els plecs de la seva olor un perfum
desconegut. I creia descobrir essències tacades amb humors femenins que
intentava desxifrar infructuosament. Inventava muntatges: superposava imatges
d’en Jack jove amb amants antigues de les que jo havia conegut amb aquestes
altres d’ara que es mesclaven per donar-me una sensació de felicitat perduda,
d’una demolició contínua que em tallava l’alè dins els capaltards calitjosos de
la tardor que no s’acabaven mai. I sentia uns dolors reals que em deixaven
morta. Sempre tenia el pot de pastilles devora la mà. I la química em donava un
sopor davall el qual s’amagava l’adolorida nafra.

El
vespre que passà tot ja era molt tard. Després de sopar, en Jack va dir que
anava al Laberint. Així havia batejat el seu cau. Una erecció eròtica no pot
ser tan forta com el sentiment que em posseí. Me’n vaig anar a colgar i, mentre
em desvestia, com un cop de pedra a l’aigua es començaven a moure els cercles
concèntrics d’aquella agitació lenta. Dins el llit m’endinsava per passadissos
mentals foscos que em deixaven extenuada dins un garbuix que ho mesclava tot
amb l’ofec. Havia de prendre una altra pastilla. I al cap d’una estona, el
tranquil·litzant em feia l’efecte contrari. El temps passava sense sentit. Aquí
va ser quan vaig partir, amb un abric de pell que vaig agafar d’un estirada.
Tota jo era un cos reptador que amb moviments silenciosos recorria el jardí cap
a la llumeta lluent que refulgia en el capcurucull del garrover. Sabia que ho
feia bé, sabia que podia fer jugades que no s’havien fet mai. Em sentia
exultant. I arribava al rebost masculí amb el cor que pegava canonades.
L’escalada va ser llarga, dura, difícil, infinita. Abans de la caiguda de dalt
de tot del Laberint, vaig veure dos espectacles plegats: en Jack jugava amb uns
airgam boys sense témer-se de res, sol amb el joc, i quan es trobaren els
nostres ulls, vaig creure saber que s’afirmava una possessió mútua cremadora.

[Text publicat al suplemen La Almudaina del Diario de  Mallorca el 18 d’octubre de 2009]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!