EL LLAMP
al servei de la nació catalana
EL VOT LLIURE ÉS L’AVANTSALA DE LA REVOLUCIÓ CATALANA
«Sí»
a la Independència de Catalunya
Si
res no ho esmena (encara tenim l’assemblea del proper dilluns 24) la
Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), tal com us avançava al
meu post d’ahir i com publica Albert Segura a El Punt,
promourà la participació a la consulta sobre l’estatut
i recomanarà tota la gamma de vots que hi ha per fer front al
«sí». Una solució «salomònica»
en un moment en què ens cal una alternativa patriòtica.
[a la fotografia l’Èric Bertran (Exèrcit del Fènix) explicant a Girona perquè s’ha adherit a la campanya del vot per la independència de Catalunya]
N’hi ha que veuen la
nostra proposta com a una forma de dir «sí» (a
l’estatut); és evident que és una lectura interessada i
partidista malgrat que en l’aspecte positiu i afirmatiu tenen raó: el «Vota
Lliure, Vota per la Independència de Catalunya» és
un sí clamorós, clar i català, a la
Independència de Catalunya.
Ho vaig dir el dijous a
la presentació de la campanya a Girona, i tots els presents ho
van entendre a la perfecció. Per què els més
polititzats s’espanten de la nostra proposta? Quina atàvica
por s’amaga rere el rebuig al vot per la independència tot i
volent que votem «no»? Per què es pensa, molt
equivocadament, que els catalans, la gent del carrer, són
curts de gambals i en la seva innocència no atinen a capir la «subtilesa» del
vot independentista?
El complex d’esclau i
el virus colonial que infesta els cervells ha fet desastres en una
bona part de la nostra gent més políticament
compromesa. Aquesta greu infecció els predisposa a no poder-se
desfer de les «regles» imposades per l’enemic. Juguen
—amb les cartes marcades—
a perdre sempre, com aquell que arrossegava còdols colossals
muntanya amunt i quan era a punt de fer el cim li rodolaven pel
pendent fins al tàlveg, i au!, tornem-hi, que no ha estat
res…
A Girona vaig copsar el
batec il·lusionat de totes les generacions de catalans que
votaran per la independència de Catalunya: catalanes i
catalans que, a desgrat de la feixuga tasca de pencar per a
sobreviure i anar fent, tenen temps i esma per a dedicar-los a
Catalunya, i aposten per l’alternativa revolucionària: els
espanyols ens «posen» un referèndum? doncs
tornem-los-hi en plebiscit!
El pensament català reneix, com l’au fènix, per a vèncer. I aquest fet no hi ha qui l’aturi. Per a accelerar i concretar més el procés irreversible només caldria que els qui estimen Catalunya i la Llibertat, militin o simpatitzin amb el partit que sigui, exerceixin el vot lliure que proposem.
Preneu-ne nota,
aprenents de polítics i polítics de professió.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho he dit moltes vegades en els meus articles. Els catalans i les catalanes critiquem molt, però alhora del compromís escampem la boira, i així en va. Sortit al carrer el 18 de febrer no comprometia a res, ara bé anar a votar és un altre cosa. I és aquí on venen el problemes, ja que d’una manera o altre es vol estar amb guanyadors, siguin del color que siguin. Hem de ser conseqüents i oblidar-nos de qui guanyarà d’entrada en el referèndum. El nostre objectiu és de demostrar que estem en contra d’aquest i de qualsevol estutet, no només al Principat sinó també a la resta de la nació. I la millor manera de demostrar-ho és la de dipositar un vot per la Independència el dia del referendum. Fora d’això, tot són excuses del mal pagador. Com a catalans i catalanes aquest és el veritable compromís que tenin aquest moment vers a la nostra nació. Passem a l’acció i no fugim d’estudi.
Aquells que actuen d’espanyols, aquells que són autonomistes i aquells que no saben que són (avui son sobiranistes i demà son regionalistes, per molt belluguin la perdiu), a hores d’ara ja sabem que votaran. Allà ells, però nosaltres no hem de baixar de carro, siguem els que siguem hem d’exercir el nostre compromís, ja ni ha prou tanta hipocresia i tanta tonteria.
Jo m’hi trobaré amb els que votin per la Independència. Bona diada de Sant Jordi
Enric, no ho tinc clar. Jo votaria NO. De tota amnera, i per tal d’aconseguir certa unitat d’acció, estaria disposat a votar NUL (en aquest cas, el sí a la independència o qualsevull altra opció). Em penso, però, que ets molt optimista. Què passarà quan el vot NUL arribi al, diguem, 10-15% dels vots. Els espanyols estaran encantats de dir que l’independentisme només representa el 10% (quan tu i jo sabem que avui això no és cert i que el % és molt superior a aquest). El plebiscit per la independència l’acararà fent en Maragall l’endemà del referèndum quan anunciï que ha guanyat el Sí, que Catalunya vol el nou estatut i que (ja veuràs com dirà alguna cosa així) "pren nota del alt % de vots nuls que representa a aquells que volen la independència, però aquest només son un 15% de la població i que Catalunya no vol la independència". Llavors què direm? I no em diguis que és igual el que ell digui, perquè no és igual. Però bé, i no t’ho preguis com un inici de discusió, només és una pregunta. No visc a Catalunya des de fa anys i voto per correu. Segueixo l’esdevenir del nostre país de ben a la vora, però. Si al final voto nul, em pixaré dins el sobre i l’enviaré. http://catalunya-2014.blogspot.com/
La sola idea de l’independentisme tot just comença ara mateix a "veure’s" pels carrers. La tasca d’anys comença a donar uns fruits, minsos però. Aprofitar un referèndum "ordenat o graciosament concedit" pel govern espanyol i utilitzar-ho com a protoreferèndum per la Independència és una jugada mestre. És el seny i la Rauxa en una sola acció. Una acció capaç d’engrescar molta gent. Una acció, i determinació, que permetrà fer més "visible" encara aquest sentiment "d’autodeterminació", de reafirmació dels catalans com a tals i no com a espanyols (i de segona).
Ara bé, existeixen els regionalistes, autonomistes…convençuts o cagats de por (de por de la resposta dels seus conciutadans d’origen espanyol -i ara també alguns de altres nacionalitat, de por a la resposta dels espanyols a casa seva -donats com sembla a boicotejos, manifestacions de desagravi, processons marianes (de Mariano Rajoy he he he), i recollides de signatures) i aquests dificilment "s’arriscaran". Aixó és així ara per ara i malgrat que la opció per la independència arribes a "poder semblar" vencedora.
Un excés d’optimisme no justifica l’optimisme.
Siguem generosos en aquesta moda importada de les "porres" i donem al vot nul o blanc una atribució no ja del 15 o el 20 sinó del 51,001%. Tot un exitàs oi?
Un bon orgasme deunidó.
Però…sempre hi ha peros. Malgrat aixó el Sí guanyaria i l’Estatut que ens han fet els i des de Madrid seria aplicat. I aquest seria el marc legal en que ens tocarà viure.
Ja no serà com al 1979, quan la gent votava una constitució perquè era això o el continuisme (podriem discutir si no va ser també continuisme…) i amb nula experiència democràtica. I l’Estatut també va ser votat sota el mateix ambient enganyós on votavem per il.lusió i amb il.lusió. Ens semblava qui sap què i al final sempre xocavem contra la realitat espanyola. I al 79 hi havia molts més catalans compromesos que avui dia
Si "s’aproba" aquest serà un Estatut plenament democràtic (considerant vàlida la Constitució espanyola, que jo personalment en dubto) i amb el valor que aixó tindrà i que no deixaran de refregar-nos per la cara.
Per aixó considero que, just ara en aquest moment, el que ens interesa és "aturar el cop", aturar aquest insult d’Estatut (insult tant per les circumstàncies que l’han acompanyat com per les millores(?) que aconsegueix).
I per aturar-lo l´´unica manera és evitar que guanyi el Sí. I per aconseguir aixó cal una victòria del NO.
Els del No, no el volen. Els del Nul tampoc, els del Blanc, també van en la mateixa línia.
Doncs si el NO és el denominador comú. Ja tenim on agafar-nos. Ja tenim per on entrar-los. Ja tenim una victòria a l’abast.
No tindrem una comptabilitat més o menys fiable sobre quan "vot sobiranista" existeix i haurem de continuar manegant les estadístiques que heu comentat. No podrem assegurar quina part corresponia als independentistes, als regionalistes ambiciosos o als peperus (que estarien contribuint generosament i desinteresada per cert).
Bó, i què.
Però s’hauria aturat, en referèndum, una proposta feta per Madrid, signada amb les mans lligades pels polítics catalans i després de que tots ells n’hagin cantat lloances -la campanya encara no ha començat, el comptadisbarats està a zero. A més aquesta proposta "pa los catalanes" ha estat referent en l’Estatut valencià -aquell que s’anul.la a ell mateix, he he he- el balear i ara l’andalús també. Quedarien tots ells amb els peus de fang.
La victòria del NO, sí es que la veieu possible, posaria en evidència a polítics, mèdia, comunicadors compromesos i naturalemnt el Govern i Parlaments espanyols.
Penso que quedarien amb un pam de nas (i no us espanteu pel domini dels mitjans i tot aixó recentment a Holanda o a França s’ha votat a Europa en contra de les posicions dels manaires i senzillament han aturat el procés de ratificacions).
Però no s’acabaria aqui, Al contrari, aqui començaria amb nous elements damunt la taula un "nou plantejament" de tot plegat on, al meu parer, l’independentisme sortiria reforçat i en bona posició per "l’assalt final" -o la següenta batalla per ser exactes-. Una situació on els regionalistes i autonomistes potser perdrien una part de les seves pors. I un escenari on els espanyolistes del Sí es trobarien completament amb el cul a l’aire.
Que St. Jordi ens guiï cap al cor del Drac (amb tots els meus respectes pels dracs)
Em sembla correcte que la PDD no recomani cap vot. Simplement és que el dret a decidir el tenim tots i cadascun de nosaltres. La PDD ja va buscar en el seu moment un eslògan prou ampli per a encabir-hi a tothom. LA PDD és transversal, hi participen independentistes, sí, però també autonomistes, regionalistes, gent de tots els partits. Gent que volien l’estatut del 30/9. En aquest sentit, no es pot esperar que la PDD es signifiqui demanant obertament la independència. En canvi, sí que es pot esperar que digui això:
1 – l’estatutet retallat és una presa de pel i no és, ni molt menys, el del 30/9
2 – cadascú pot triar (té el dret a decidir) el que millor cregui que serveix a Catalunya.
Son els independentistes els que s’han de posar d’acord per fer una campaya unitària per demanar el NO, el NUL o el que sigui. En principi, la PDD, no està significada en una posició independentista.
Tal com ho veig, i tenint en compte qui estarà a les taules electorals i qui te prou potència per fer-ho, només es pot esperar que ERC es posicioni. Jo crec, desitjo, que ho farà pel NO, encara que és innegable que dins ERC hi ha gent que aposta pel NUL. Una altre cosa és que els partits de l’esquerra independentista no parlamentària facin campanya pel NUL i aconseguixin espais de propaganda i mobilitzin recursos per a la campanya. De totes formes l’EI encara ha de posicionar-se també.
Encara hi ha una mica més de temps per a adoptar una posició. Caldria anar prenent una decisió, però. Em temo que, un cop més, anirem dividits i acusant-nos mutuament els del NO i els del NUL de traicions a la pàtria. Potser caldria adonar-se’n, igual com ha fet la PDD, que ambdues opcions son respectables, només que representen estratègies diferents. Tard o d’hora, caldrà que convergeixin, potser no en aquest referendum, potser més endavant.
Jo, particularment, ja he començat la meva campanya pel NO
Salut
Jo estic amb el NO,encara que en principi s´ajunti al vot del pp pero el trionf d´aquesta opcio vol dir: no aprobacio d´estatut i convocatoria de noves eleccions i llavors sera el moment de tornar a comencar i a veure si sabem fer millor els deures.