Quan morin els nostres morts ja no serem res.
Res més que una senyera a Perpinyà, una foguera a Alacant, un fuet de Vic, una
coca de Fraga, una falla a València, un formatge de Maó, una ensaïmada de
Mallorca, una samarreta del Barça o tabac andorrà.
Les nostres paraules ja no crearan cançons ni
topònims. El nostre seny ja no suspesarà les crisis diàries. La nostra rauxa ja
no farà trontollar el món. Ja no serem res.
Quan un company sentimental d’en Boadella
sigui el cap de cartell de la festa d’aniversari de la premsa musical aborigen
ja no serem res. Quan els altres deixin de ser-ho ja no serem res.
A les muntanyes de Navarra la llengua del
monstre ha lapidat vergonyosament un dels nostres morts, encara que ell no ho
sapigués. Afortunadament, els mots d’un savi bascó han salvat de la
humil·liació absoluta el cadàver, l’àngel que vetlla per la nostra existència.
Gràcies savi. De tot cor.
M’has recordat les brases que resten de
l’imperi, d’un imperi de seny i rauxa que quan passa l’oreig rebroten
flamejants. I potser innocentment, m’has fet creure que els meus tan sols
s’equivoquen, que no ho fan amb mala fe ni és que ja són l’altre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»