Benvolguts i benvolgudes lectors i lectores. Em dispensareu, però penjo un escrit un xic antic, que malauradament encara és vigent. La veritat és que ara mateix no recordo d’on venia. Però com sempre ha demostrat TVE3, tot s’aprofita.
Us he de confessar que en un dels darrers
viatges que vaig fer al planeta Terra em vaig firar amb el devedé de
Quadrophenia i el 1r volum de les memòries d’en Jordi Pujol. Ja he enllestit
les dues consumicions. Quadrophenia! Què us n’he de dir? Gran pel·lícula!
I les memòries d’en Perol (com l’anomena un
dels meus tiets xativins)? Home, interessants, és clar. Com també ho van ser
les biografies del Peret o la d’en Pujols (bé, em refereixo al “Francesc Pujols
per ell mateix” de l’Artur Bladé
Desumvila). Hi ha un aspecte que lliga amb el post anterior i que tinc
la impressió que ha marcat molt el tarannà d’aquest trocet de país darrerament
(vull dir, si fa no fa tot el segle XX): el Noucentisme, la doctrina de
l’Eugeni d’Ors. El fer que tot lo universal estigui traduït al català va ser
una de les seves obsessions. Això és de principis del segle passat i encara
estem al mateix lloc. Si llegiu el 1r volum de les memóries del senyor Pujol
comprovareu aquesta autocondemna amb bones intencions.
Ens alegrem o ens consolem, segons l’estat
d’ànim, de tenir hip-hop o roc en català, de copiar el pop alternatiu anglosaxò
(i per tant deixar de ser alternatiu) i de coses per l’estil.
Bé, sense aprofundir excessivament perquè no
se’m vegi el llautó (de farsant xerraire sense gaire profunditat de coneixement
enciclopèdic), esmentaré algunes frases que conviden a despertar:
“L’originalitat rau en l’origen” Antoni Gaudí
“Tocar de peus a terra”
“Fer-se valer”
D’altres camps em sembla que ja han despertat.
Per exemple, la cuina d’alta volada del país sembla que toca de peus a terra
per avançar, que es basa en els origens per ser original. Hi ha el cas
particular del dissident “Ferrán Adriá”: el temps jutjarà fins aquin punt és un
bluf o una genialitat. De qualsevol manera, no ens n’hem de preocupar perquè el
despertar és col·lectiu i sense ser-ne un expert puc citar un parell més de
noms, els de la Carme Ruscalleda i del prufundament terrícola Santi
Santamaria.
Bé doncs, si llegiu en Frances Pujols us
descubrireu, si és que no ho heu fet ja,
com individus part d’un poble meravellós i que ha desenvolupat
estructures i molla per ser feliç gairebé sempre i que quan sincronitzem el que
som amb el que ens hem anat inventat per seguir-ho sent ens amplifiquem de manera
escandalosa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
m’enamora el vell’ –J. V. Foix–
‘de tant vell soc nou’ –ho diu el personatge d’una obra teatral, clarament autobiogràfica, d’en Brossa–
Són pensaments de dos poetes inquiets.
Trencadors!
Coneixedors –i enamorats– de la terreta. Segurament, aquí rau –calco el verb d’en Gaudí– la seva modernor –quan esser modern encara no era sinònim de ser ignorant–.
El meu avi també feia alguna aportació –entre la gastronomia i la medecina–:
‘Menja ceva que fa trempar’, em deia.
Una abraçada mestre!
Marcel: http://blocs.mesvilaweb.cat/tinell
Ei, que l’avi deia ceba! no ceva –uf, perdó–