L?Aplec Modernista Vallesà
Us ve de gust un plublireportatge?
Bé, ja vaig desfogar-me contra el Noucentisme. Ara em toca
afalagar el Modernisme, no? Després de rumiar-hi una mica se m’ha acudit una
possible definició del terme: es pot entendre com una avantguarda pròpia.
És a dir que tingui voluntat d’avançar, de crear quelcom nou
dins el propi sistema, la pròpia cultura. Això significa que s’ha de basar, per
sumar o restar, en el que ja té el sistema i que, com tot s’aprofita, no llenci
el que no cal llençar.
També em sembla important que l’impuls, la motivació sigui
interna. És a dir, que s’origini perquè algun element de lo propi ja no és útil
per a qui el vol canviar o bé perquè alguna cosa extraterrestre ens atrau
inevitablement. Sinó ens trobarem amb l’esnobisme, una versió del Noucentisme.
Cal no confondre aquesta visió amb el tancament del sistema.
En el cas català seria impossible per definició. Som un poble civilitzat en el
sentit estricte de la paraula. Som la suma de moltes civilitzacions, l’adaptació
de cada una d’elles a un territori. La cultura que genera un tros de món (
llegiu la “Greografia espiritual de Catalunya”). És per això que disposem del
bell mot “nostrat”. Es pren un element i es fa nostre.
Bé, doncs allà on érem, vet aquí un proposta de Modernisme:
l’Aplec Modernista Vallesà.
El dia de Santa Cecília es trobaran una colla d’escúters,
aquella motocicleta tan mediterrània que van popularitzar al món anglosaxó uns
adolescents londinencs amb voluntat modernista, davant el Casino de La Garriga
(obra del mateix arquitecte que va dissenyar Les Arenes barcelonines). Hi faran
el vermutet i voltaran pel Vallès, dinarot inclòs i amb tota la parsimònia.
Vaja, una processó de Torrisme Rural.
Al vespre, a partir de les onze i de franc, al bar Capi (que
com podeu comprovar és tot un poema: és al Centre Comercial Sant Jordi de
l’Ametlla del Vallès, al km 27.300 de l’autovia de l’Ametlla) hi fotrem una
Festa Sonada, amb el rocabili ben trempat de Lo Pardal Roquer i el panc elegant
dels Euterpe 77, i amb els ritmes
negroides i ballables dels dijeis No i Zimmer.
Siau benvingudes i benvinguts!
Gaudí! Gaudí! Gaudí!
Pd:.no li digueu a ningú, però d’estranquis anirem escampant
durant aquell dia un recull pilot de perles musicals del Modernisme Aborigen
dels anys seixanta. Pou!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
més que un encreuament de mods això pot ser uns mods encreuats 😛
Si greu em sap perdre’m aquesta festa sonada, més m’en sap adonar-me de la meva limitada catalanitat; doncs per poder rebutjar la proposta vaig haver de consultar a coneixements externs de quin es tracta el dia de Santa Cecília. (Ja fustigada públicament…) Sense moto, amb carnet però amb un event que em permet dir insubstituïble, tinc el conhort de creure que potser a la següent podré disfrutar dels regals musicals de”lo Gall Fer Roquer” d’entre altres.
Records des d’on es “corre” les últimes farres l’Albert Pla.
Ara bé, i tant que m’interessa descobrir quina música es feia al poble del costat!, de la mateixa manera que he arribat a conèixer quins grups cantaven a l’estat de Missouri l’any 66 i que només coneixien a casa seva a l’hora de sopar. Per tant, cal saber qui eren Els Xocs, Els Drums, i qui sigui dels que teníem més a prop i pels prejudicis que sigui hem anat obviant (ningú s’ha preocupat d’escriure cap història del rock en català d’aquests anys!). També cal saber que hi havia coses bones i coses no tan bones. De la mateixa manera que m’interessen un rave els discos de Los 3 Sudaméricanos, em pot interessar ben poc en Tony Vilaplana, encara que sigui aborigen i canti en català. Per aconseguir una cultura normal cal també normalitzar la cultura i posar cada cosa al seu lloc i no empassar-nos el primer que soni perquè sigui en català. Així no farem mai res de bo i no sortirem de l’endogàmia i de mirar-nos constantment el melic. Pensar que perquè estigui en català ja queda plenament justificat és un error. El que compta és que, a més de català, sigui bo, de la mateixa manera que ho hauríem de pensar si fos en castellà, anglès o japonès.
T’he de dir, Belda, que la versió de “Satisfacción” que fan Los Salvajes es menja amb patates fins i tot la mateixa versió original. I no et dic res de “La neurastenia”, de la qual en van fer una versió l’Orquestra Plateria.
A més, en el “famós” número de l’Enderrock “dedicat” al ieié en català (i del qual només se’n pot aprofitar les fotos), en Jordi Batiste, de quan estava als 3 Tambors, afirma que Los Salvajes eren el millor grup del moment. I això, tant si cantaven en castellà com en swahili, no els ho treu ningú. Hala!
I gràcies per l’enllaç!