El primer cop que en vaig sentir parlar, en boca d’el Roger Mas, em va resultar un estirabot molt atractiu. Amb el temps, vaig entenent el perquè d’aquesta atracció.
No és una proposta política. No és un acudit graciós. És una constatació. Una constatació del que som molta gent en aquest (aquell) país. Del que és la catalanitat. Sé que m’estic fotent en un terreny perillós, però també m’atreveixo a fer certes afirmacions, sense cap voluntat de provocació, gràcies als viatges als centres de la Terra que m’ofereix la meva feina.
Per exemple, la darrera actuació que hem fet amb el conjunt, a Sants, vila o barri barceloní. Era un espectacle d’anarcocarlisme espaterrant. La famosíssima calçotada de Sants, la que organitzen amb el Casal Independentista Jaume Compte.
Per si no hi veu ser: imagineu-vos més de sis-cents cinquanta comensals entaulats com uns senyors i unes senyores al mig de la Plaça de Sants (que no és cap de les que estan a tocar de l’estació), menjant calçots, botifarra, patata al caliu, pa amb tomàquet, vi i mandarines, amb el seu cigaló corresponent (en benefici dels conductors d’autobús en vaga). Unes cues llarguíssimes, una estelada gegantina a l’altra banda del carrer, una colla de bastoners, de grallers i flabiolaires, un exèrcit de pencaires alimentant a la marabunta i en acabat un conjunt més tronat que les llotges del Liceu, cantant , amb el públic, des d’Scatalà fins al Rosó. Hi podreu detectar l’individualisme, la bona vida, l’organització assembleària, l’amor per les tradicions (encara que no siguin prehistòriques) i el respecte pel proïsme.
La convicència de la reivindicaió de lo tradicional i de lo progressista alhora és un tresor de la catalanitat. Com s’entén sinó que just la nit abans haguéssim cantat a cor que vols a un altre dels centres de la Terra, l’Atzucac de Mataró (Maresme), el Virolai i la darrera versió que Dijous Paella ha fet dels Kul de Mandril? O sinó que els Obrint Pas us expliquin les cares dels teutons i les teutones quan surten a fer hardcore i música moderna amb una dolçaina i reivindiquen “el poble” i “l’antifeixisme” en un mateix discurs.
Una altra manera de mirar-s’ho seria fent una ullada a les fotos que hi ha de la colla d’en Savalls o recordant com un maqui, d’origen cenetista, en reincorporar-se a la vida normal va decidir no donar propina als taxistes que no l’atenguéssin en català.
De ben segur que en nom de les dues línies ideològiques que formen el títol s’han fet bestieses, com amb totes. Però també és cert que al nostre país, en el seu moment, han gaudit d’una expansió i d’una inserció molt notable.
Aneu mirant i potser descobrireu que no és cap animalada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si em permets t’hi rectificaré:
AIXÒ NO ÉS CARLISME. AÇÒ QUE EXPLIQUES ÉS ANARCO-URGELLISME.
El carlisme és una cosa apegalosa de les españes. I això que decrius és molt d’ací. Lliure de contaminacions ideològiques alienes.
A manar, xato !
L’Utopia revolucionaria a través de la música: Joe Hill, Woody Guthrie, Pete Seeger, Xesco Boix, i molts més.
Llàstima que els hagin condemnnat a l’oblit i a l’ostracisme.
Belda,
No és cap disbarat. Simplement exposes un fet: l’independentisme (expressió contemporània del catalananisme) és la síntesi dels moviments populars que l’han precedit: carlisme i republicanisme (calaix de sastre de les esquerres del nostre país: federals, cooperativistes, esperantistes, cenatistes, etc.).
òndia Juli! després d’una afirmació contundent i seriosa com la teva, no sé pas si obrir boca… bé, si prémer tecla, que diríem… ¬¬’
però com que ja ho diuen que la ignorància és valentia… avant!
què seria més anarcocarlí…
a) tornar-se vegetarià?
b) fer apostasia?
c) o llegir i predicar Francesc Pujols?
en aquest estrany i curiós cas, ni sant google no m’ha pogut ajudar… [sí, en canvi, sant Diec per saber què era un teutó… :S] i és que només recupera aquest post si hi posem el terme en qüestió… així que vès que F. Pujols no tingués raó quan deia allò de: “és en funció d’aquesta benignitat que, fins ara, únicament la civilització mediterrània ha tingut el privilegi d’arribar al classicisme, és a dir, de produir models eterns en el camp de l’estètica i de l’ètica…” Estem davant un nou model? ^o^ O potser és un model amb carrera que no surt per enlloc? Què tal un article a una gran revista nostrada, com per exemple, posem pel cas, El Temps? Treball de camp per recollir proves no li’n falta, i diuen que és com s’arriba a la veritat, oi?
Apa! no em tingueu en compte totes les bajanades que hagi pogut escriure per ací dalt… però era per no perdre el costum… ;p
“- No vull plantejar-li problemes, perquè soc vegetarià.
– No es preocupi… matarem un bròquil.” F. Pujols
Salut!
Jo també aposto per l’anarco-urgellisme!!
Sospitava alguna cosa des dels inoblidables Fets d’Espolla: si ho recordeu, aquella nit l’èpica carlina li posà en Brillant, la lucidesa anarco el Belda. I els bocabadats gaudirem sense pal·liatius d’una festa de la paraula viva i la cultura sense trampa ni cartró.
Visca Catalunya lliure i amb aquella alegria.
Un savi em deia un dia…” o ens fotem tots carlins o ja hem begut oli”. I fa temps que hi reflexiono. No sé perquè, però aquesta opinió del savi em trontollava i no sabia pas com fer-ho per estar tranquil.
Per fi, El Gran Belda m’ha obert els ulls i ja sé que hem de ser de grans !!1
Tradicions sí però socialisme també !!!
Hola Carles, escolta a Valencia on i a quina hora toqueu¿?
Aprofitant la semana santa potser hos venim a veure, molto obrigado!
Salut i endavant amb les anarcocarlinades!
ei, carles!
com anem?
no té res a veure amb el tema del post, però enhorabona per la part que et toca pel cd de les bressola! és preciós!! 🙂
apa, fins aviat!
marta
Interessant això de l’anarcocarlisme, s’haurà de seguir reivindicar i tot.
salut!
Hi ha certes comarques en les que les joves vàrem nèixer (en termes polítics independentistes) amb el MDT, i posteriorment amb la PUA.
Independentisme radical i combatiu.
Però hi ha caràcters històrics que no es poden obviar.
A la comarca del Montserratí, molta gent que provenim de l’EI em d’aguantar mofes (més o menys serioses) per part de companyes de lluita (sobretot dels sòviets metropolitans de Barcelona) perquè encara que no siguem catòlics, rehivindiquem el virolai com a himne nostrat. Tot i no ser d’herència Carlina rehivindiquem els nostres rebasavis com a seguidors de Lo Tigre del Maestrat.
Perquè forma part de la nostra història, així com els retaules romans del S.XV i les esglésies que els malanomenats anarquistes van destruïr.
Per tot això, des de la comarca volem impulsar un moviment estil “amic i amigues del Carlisme” per no deixar caure en el forat de l’oblit un moviment que si hagués pres força en el seu temps i hagués calat entre les nostres avantpassats, ara tindriem un escenari ben diferent.
Saulut i records.
Pold’Ú
és sinònim de destrucció i blablabla… perquè sino creuen en l’estat de benestar, que fotin el camp en un indret pur i perfecte, on puguin autogestionar-se entre ells tant com vulguin. Perquè, entre tots els hi paguem un servei que els hi recull la merda, o les carreteres per on ells passen amb els seus vehicles, no? Visca catalunya lliure i budista
En Carles l’encerta de ple. No es tracte n’hi d’un moviment n’hi d’una doctrina, es tracta d’un fet històric i tel·lúrgic que es dóna en aquest curiós territori.
La tradició i la modernitat, quins dos grans termes, crec sincerament que els catalans som els reis d’aquests dos termes, i els hem fet anar a cor que vols. Però del que estem parlant ací, és de la revolució de les revolucions, és senzillament reivindicar els dos termes per igual, perquè Catalunya no s’entén sense els dos. Recordeu: Seny i rauxa.
L’anarcocarlisme o tradicionalisme il·lustrat, si voleu fa riure, i és poc seriós (Pujols també en feia però es passava llegint 8 hores al dia), però és el terme perfecte per desbancar l’ortodòxia, els dogmàtics i els mitòmans. És absolutament paradoxal i provocador, costa d’entendre, però sobretot, és ideal per reivindicar una cosa única al món, que és ni més ni menys que lo nostre. Molts grans homes i dones ho han sigut sense saber-ho.
El Noi del Sucre + El Tigre del Maestrat=Anarcocarlisme
Eiiii, grans veritats, company; aquest és el nostre tret identitari fonamental, que fa que fora casa siguem tant mals d’entendre. Tant se val, endavant peti qui peti.
Salutacions des de Formentera, i vejam quan tornes !!!