De molta mala llet
Si no vols caldo…dues tasses!
Senyores i senyors, tenim problemes. Ja ho sé que no estic fent cap gran descoberta, però ves per on, ara en tenim a un altre front. Potser no n’era conscient perquè fins fa ben poc no en coneixia l’existència, però com ara m’he sensibilitzat amb el tema el que tot seguit us explicaré és de jutjat de guàrdia.
Bé, si heu anat seguint aquest bloc, o el del company Torrista delaguard.blogspot.com, sabreu que ara la moda entre nosaltres és fruir del modernisme ie-ié que va aflorar a casa nostra durant els anys seixanta. El que l’Angelina i els Moderns revifen en ballada, o el que es pot observar als blocs del Phil Musical o del senyor Oriol de Mollet del Vallès, orio43musica.blogspot.com.
Els tresors arriben per totes bandes i gairebé ja es pot parlar d’un efecte iceberg. Segurament som davant de tan sols la punteta d’un fenòmen de dimensions considerables. El cedé que ens va fer arribar fa uns mesos l’Àlex de Montblanc amb un parell d’hores de ball aplastant, o els recopilatoris que ja havien fet a Sabadell els senyors Pinyol i Canyadell alimenten aquests teoria.
Volteu pel mercat de Sant Antoni barceloní un diumenge o remeneu les lleixes de l’Acetato valencià. N’hi ha per donar i per vendre.
Doncs a mida que s’engreixa l’alegria i bocabadamenta augmenta la desesperació. Per què el savi Comelada cita als “Los Salvajes” com a referent de l’adaptació dels clàssics del rocanrol a Catalunya? Per què la versió del “Satisfaction” que apareix amb el darrer Enderrock està traduïda del castellà? És molt probable que no coneguin l’excepcional versió dels The Bonds, tan pel que fa a la lletra com al ritme amb que revisen la cançó.
I per què a l’únic diari basc que existeix m’he d’empassar a la secció de crítica discogràfica com a bon cedé el delicte d’uns i unes barcelonines anomenats “Los Soberanos” (amb el nom ja paguen, franquisme edulcorat per dir-ho educadament) que es dediquen a rellançar la sanguinolenta caspa falangista?
Estem fotuts, que deia el poeta.
I lo pitjor és que no ens calen les tropes castellanes per ensorrar-nos en la misèria cultural, som ja tan independents que ens ho fem solets. Que en seria d’Espanya sense Barcelona! De segur que ja ni existiria.
Apa-li, després de la desfogada seguiré fruint de les meravelles de l’Eurogrup, The Bonds o Els Dracs, i furgant entre les perles que molts grups del país van deixar en la llengua pròpia.
“Diré ie-ié!”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
T’he de dir que m’has tocat el voraviu citant despectivament l’entrevista al Pascal Comelade del número de novembre d’Enderrock, de la qual estic més que orgullosa, emocionada. D’acord amb què hauríem de conèixer tots plegats els referents que dius, però tenim els països que tenim, amb la història que tenim… I la creativitat de Comelade i la majoria del que defensa a l’entrevista és molt més del que diuen molts principatins… ell des de la Catalunya Nord, i amb els seus concerts i discs, va fent i ha fet força feina i crec que és lleig que te’l carreguis tan tranquil·lament. Suggereixo que tots els ie-iés aneu a visitar-lo a Ceret i li porteu ‘la bona nova’, així a la propera entrevista potser dirà la vostra 😉
P.S. Per cert, Carles, et recomano el llibre ¿Per què ells en diuen Euskal Herria i nosaltres Ítaca?, de Marc Biosca, no sé si l’has llegit (em semblarà molt interessant que hi diguis la teva)
una cullerada de sucre a la teva tassa de mala llet
http://c4.ac-images.myspacecdn.com/images02/51/l_f218c3bea82a40239f33b066f1614f6b.jpg
el vincle, apa
Bon dia!
Sempre és fàcil passar la pilota als altres, així que ara ho faré (encara que sigui totalment reprotxable -sí sí, la paraulota aquesta última és correcta… no ho hagués dit mai!-).
Doncs bé, des la meva humil opinió, crec que aquesta total ignorància vers la música en català que es va fer durant les dècades dels ’50(?), ’60 i ’70 és deguda a l’ostracisme a la qual la van abocar les generacions dels pares dels que voltem els 30; sí, els anomenats progres, hipis i cumbaiàs.
Molts d’ells es sorprenen, i alguns fins i tot se n’alegren, al veure la recuperació que s’està fent d’emblemes culturals que ells havien considerat “nyonyus” i “naftalinosos” (vès que potser, actualment, no estiguem fent el mateix amb altres tendències contemporànies a la joventut dels nostres progenitors…!).
Malgrat tot, i potser per això moltes de nosaltres seguim en la foscor total respecte aquest tema (entre d’altres), es necessita curiositat per anar descobrint aquestes perletes que alguns van enterrar tant avall (m’agradaria pensar que inconscientment, sense saber què es feien i que feien, encara que soni excessivament transcendental, mal al país).
Per sort hi ha qui va començar trobant aquestes joies (potser també hi ha qui mai les ha arribat a abandonar) i, mica a mica, les va traspassant a ments famèliques de “novetats” modernes i aborígens.
Apa, que entre totes i amb una mica de sort, acabarem totes dient ie-ié!
Tens més raó que un sant!
Sense ànim de provocar, jo també vull fotre la meva cullerada. Justament va ser el guitarrista dels Los Soberanos, bon músic i millor persona, que des de la barra del Barbara Ann -bar 60,s per excelència de Barcelona-, em va descobrir fa molts i molts anys (diria que dècades) el “No tinc duros” de l’Eurogrup i altres joies del ie-ie nostrat.
Pel mateix preu posa l’enllaç bé!
http://orio43musica.blogspot.com/
Salut.
bé, jo l’únic que sé és que gràcies al recopilatori del modernisme aborigen estic descobrint el meu jo ie-ié i cada dia sóc més fan d’Els Corbs!
ou llea maderfàquers!