Etziba Balutxo...

Sovint oblidem la història i repetim errors que ja s’havien advertits i, per tant, fàcils de corregir. Aquests oblits no són innocents, sinó conseqüència de la manipulació.

En els darrers vint-i-cinc anys hem patit dos “manifiestos” que, en realitat, eren dos atacs frontals contra la llengua catalana. Tant el de Jiménez Lossantos i Amando de Miguel com el més recent de Fernando Savater delaten qui són els nacionalistes agressius que tant critiquen.

Hi ha un precedent històric reeixit de l’any 1924 que ens hauria de servir de model i referent per replicar amb fermesa i per combatre i anul·lar tots els atacs a la llengua. Com que això només acaba de començar, ens calen referents com l’actitud de Federico García-Lorca i altres intel·lectuals demòcrates.

***

Circula el discurs que no havíem estat tan malament mai com ara. Brolla de boques derrotades que ocupen llocs responsables de l’actual situació per haver actuat amb connivència amb els enemics. Es detecta la reculada d’ús i prestigi de la llengua. Qualsevol nouvingut adopta impunement actituds colonials. Les institucions públiques fan la farina blana amb els atacs exteriors. Les entitats cíviques es distreuen amb actes, que duen una feinada i aporten ben poc, o amb campanyes similars a festes de final de curs de primària. Quan el lleó rugeix no s’ha d’anar amb globus de colors ni banderetes, sinó amb fones. Lluny de lamentacions eixorques, cal reflexionar sobre les estratègies que, fins ara, ens aboquen al fracàs. En contra del que es diu, aquesta no és, ni de molt, la pitjor època que hem patit i, fins ara, n’hem sortit sempre. Per això, cal aprendre de les lliçons reeixides que ens brinda la història i preparar els antídots per respondre futures i ben segures envestides en curs. El precedent del País Valencià i el cas actual de les illes Balears, amb autèntics etnocides de la llengua i la cultura al capdavant, ens ha de convidar a preparar-nos per a les imminents batalles de l’espanyolisme.

Un fet, relativament recent, que ens serveix d’exemple és el Manifiesto por la lengua común, promogut per individus, com Boadella o Savater, amb provada animadversió bel·ligerant i racista contra el català i el basc. La seva primera frase ja és falsa: Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana. Aquí hauria d’aparèixer aquell personatge de TV3 que, des d’un camp de futbol, cridava exaltat: “Ho haveu vist?”. Doncs sí, ho “havem” vist i ho “havem” llegit i, perquè l’afirmació dels pseudointel·lectuals espanyols sigui correcta, només cal baratar la darrera paraula per “catalana”. No obstant, la Brunete mediàtica (que creix a les totes i es multiplica en l’àmbit televisiu) va brindar el Manifiesto com una bandera de guerra a mans del nacionalisme agressiu (no cal afegir espanyol, perquè seria iteratiu). Si bé s’alçaren algunes poques veus castellanes contra els nostàlgics del franquisme, foren aïllades i excepcionals. La nostra gent no va esbravar la indignació. GALEUSCA, l’entitat que coordina els esforços de les associacions d’escriptors en gallec, euskera i català va replicar el juliol de 2008. El document, reactiu i no proactiu, queia en el parany dels agressors, perquè establia dues trinxeres i, tàcitament, convidava tothom a situar-se en una d’elles, amb una evident desproporció que ens perjudicava, perquè el partit es jugava a camp contrari. Calien respostes a l’atac barroer i demagògic dels etnocides? I tant! Però no es va planificar l’estratègia guanyadora i, en comptes de capgirar l’endemesa, es va exhibir la llagrimeta. No es va fixar l’objectiu de posar en evidència que els autors del pamflet no només no eren ignorants, sinó que no eren innocents. Els que certificaren ser innocents i ignorants varen ser els hipotètics intel·lectuals que lideraren la resposta. Desaprofitaren un referent magnífic i tudaren una excel·lent oportunitat que ens brindava la història no ja de fer pedagogia, cosa inútil per als idiotes que no volen aprendre, sinó d’invertir l’atac, com en el judo, amb la força dels atacants.

La història lliura penyores de franc a qui les sap aprofitar. En temps més difícils es va actuar amb més eficàcia i major intel·ligència. En el moment àlgid de la dictadura de Primo de Rivera, davant de les mesures contra la llengua, Miquel Ferrà, director de la residència d’estudiants de Barcelona, no va anar per les bardisses. Lluny de fer el ploricó amb els damnificats, va apel·lar a les patums des d’on procedia l’agressió. El Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana és un document emblemàtic que ens han amagat, perquè constitueix una fita exemplar. El març de 1924, molt poc després del cop d’estat de setembre de 1923, 120 intel·lectuals castellans de prestigi, a risc de patir la repressió, varen remetre aquell document al Directorio Militar. Entre d’altres noms reconeguts de les lletres espanyoles signaren Azorín, Federico García Lorca, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Ramón Menéndez-Pidal i José Ortega y Gasset. Aquell escrit de fa 85 anys començava: Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos históricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como vehículo para la difusión del pensamiento (…) se dirigen para expresar su sentir, con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas, se han tomado acerca del uso de la lengua catalana. Es el idioma la expresión mas íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano. El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados. Primo de Rivera fracassà i, el gener de 1928, Miquel Ferrà li fregà pels morros La Nostra Terra, la revista en català més important de Mallorca fins avui.

Entre el manifest d’uns intel·lectuals espanyols condrets i el d’uns ideòlegs cretins hi ha la distància que separa García Lorca de Savater. Clar que, de part nostra, també hi ha diferències notables. Sobren associacions innocents i il·lustrats ignorants. En canvi, cal definir estratègies eficients, calen líders solvents i, sobretot, cal no girar l’esquena a la història.

PS.- Com a complement, he volgut afegir un escrit d’Azorín de 1931 que, per l’efecte contrast, demostra la reculada actual dels il·lustrats i intel·lectuals de llengua castellana.