Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

LA CULTURA DEL DESASTRE

Deixa un comentari

El meu primer apunt dels nous (i millors) blocs de Vilaweb

Oli de Bernat Jaume Rosselló Cándido (1945 - 2010)
Oli de Bernat Jaume Rosselló Cándido (1945 – 2010)

1. CAL ESVAIR LA POR

Vilaweb, dia 20 de juliol, ens va canviar la plataforma d’escriptura dels blocs (m’ha costat molt renunciar a escriure blog). En el meu cas, per culpa d’una adreça electrònica prescrita que no havia modificat, no vaig rebre l’avís dels canvis i m’ho vaig trobar tot a misses dites. Després, com sol passar sempre amb les coses noves, vaig topar amb les dificultats. No sabia resoldre allò que abans m’era fàcil. Sé que la immensa majoria de blocaires escriuen uns apunts breus i amb una única il·lustració. No és el meu cas. Els meus articles solen ser extensos i, generalment, amb il·lustracions, fotografies i arxius complementaris. Doncs, els arxius dels meus articles havien desaparegut. M’he passat dies fins que he pogut veure que, encara que no es vegin, hi són. Com a exercici, m’he entretingut a reparar els del darrer article, a l’entorn del llibre Crònica de la mort ignorada de Llorenç Capellà (1), i un altre de prova, escollit a l’atzar, referit a Anna Maria Sagi, una altra història massa anys enterrada (2). El resultat ha estat més que satisfactori, perquè les imatges s’insereixen en el punt on interessa i es veuen directament. Amb el temps, aniré reposant les il·lustracions i, si és com en les dues experiències de prova, millorarà sensiblement la pàgina.

He de confessar que, a mesura que m’endinsava en la nova plataforma i eines del bloc, descobria avantatges que, per la composició il·lustrada dels meus articles, em permetran una estructura de més qualitat que, d’entrada, m’obliga a felicitar Vilaweb per la iniciativa. Mantinc l’esperança que els meus còmplices pacients o impacients, tots els lectors per força o voluntaris, ho veuran i viuran amb satisfacció. Fins ara, les il·lustracions s’havien de situar enllaçades al final de cada article i, per visualitzar-les, calia obrir, un per un, cada arxiu adjunt. Des d’ara, podran associar-se amb l’escrit i amb peu de foto; un disseny de revista amb un format molt més mengívol. Encara no tinc un domini acurat de les noves eines, però mantinc les ganes d’aprendre. Així que ja puc començar a escriure en aquesta nova etapa i, a poc a poc, corregirem errors. Tanmateix els canvis no han de fer por. Una dita assegura que, vista de prop, la por no és res. Una altra, més pragmàtica, assenyala que allò que fa por de bon de veres és un rebost buit!

Harold Bloom
Harold Bloom

2. CULTURA VERSUS ERUDICCIÓ? 

Aprofitant la gira que, després d’haver recollit el Premi Catalunya, va fer Harold Bloom la primavera del 2002 per les terres catalanes, vaig tenir ocasió d’assistir a dues de les seves conferències. Una a Barcelona i l’altra a Palma. Amb prou personalitat cada una, ambdues giraren a l’entorn del discurs d’acceptació del premi que titulà El futur de la imaginació. Va sentenciar que “els catalans i els espanyols pertanyen a dues civilitzacions molt diferents”, va relacionar Ramon Llull amb els jueus catalans de Girona, va mostrar-se lletrut, sabut i complagut amb l’obra d’Ausiàs March i amb la del seu cunyat Joanot Martorell, va referir-se a la seva original catalogació de la Literatura en quatre èpoques i el motiu d’anomenar “caòtica” l’escriptura dels segles XX i XXI.

La part més interessant, per la novetat del discurs i, sobretot, per l’alt risc de fer prediccions, va ser l’anàlisi un tant apocalíptic del declivi del llenguatge. Segons l’escriptor i crític nord-americà “els bons lectors estan en perill d’extinció, perquè els llibres dolents desplacen els bons”. Els actors del desplaçament són els mal lectors, els ignorants i els grups que dominen la comunicació. Va fer veure que llegir reclama també avaluar i discernir. Va advertir que millor que llegir molt, és llegir bé; que una gran quantitat d’informació anul·la la capacitat de comprensió; que Internet representa l’entrada en una nova era literària… La pregunta que fa i es fa és: quin futur li espera a la literatura? La seva resposta no era gaire optimista. Segons ell, la cultura s’esvaeix a mesura que la saviesa és devorada per la societat de la informació. Posà èmfasi en diferenciar dades i intel·ligència, erudició i cultura, coneixement i pensament… Tot plegat, ens aboca a un nou moment històric que desafia a plantar cara: el de la cultura del desastre!

Així apareix (26-VII-2014) la veu referida a Lluís Nicolau a la Viquipèdia
Així apareix (26-VII-2014) la veu referida a Lluís Nicolau a la Viquipèdia

3. I TOT AIXÒ, ARA, A QUÈ TREU CAP?

He volgut lligar el canvi de plataforma dels blocs de Vilaweb amb les prediccions de Harold Bloom per certificar que, efectivament, Internet és una eina potent, transformadora i, possiblement, revolucionària. Això no obstant, no pot competir amb altres fórmules tradicionals de revolta, perquè el bon gust i el sentit comú són molt més revolucionaris. Informació no és sinònim de veritat. L’atzar, en el curs d’una recerca fracassada, em va traslladar davant de la pantalla de Viquipèdia reproduïda.

Lluís Nicolau felanitxer? Qui ho ha escrit això? D’on s’ho han tret? Una assignació geogràfica sense cap font? Vaig efectuar la consulta oportuna a la Viquipèdia i a la Vikipedia (la versió espanyola referida a l’anarquista és anterior) i presenta el personatge com a fill de Felanich (sic).

Amb els anys, he arraconat, dins d’una carpeta d’Històries Pendents, pinzellades de persones extraordinàries que, per alguna raó de l’infortuni, han decidit amagar-se de la memòria col·lectiva. Són gent que, voluntàriament o per la força, de manera metafòrica ni que sigui, prefereixen romandre dins d’una tomba buida, als peus d’un monòlit amb un paorós rètol dedicat als soldats desconeguts, abans de brindar la satisfacció impagable de la trobada de la baula perduda que permeti refer la cadena d’enllaços esbiaixada, unes vegades per una bomba i d’altres, la majoria, per la censura imposada o el silenci covard que priva de reparar-ne la imatge i el perfil. Són persones que mai no varen tenir un comiat o una esquela mortuòria, malgrat que en més d’un cas varen ser molt plorades. Quants de relats he hagut d’estotjar dins de l’esmentada carpeta! Quantes de consultes interrompudes encalçant la filiació de qui viu submergit dins d’un anonimat que decreta la seva vida com a inexistent o, si més no, eixorca! Quantes de pistes han esdevingut efímeres promeses d’èxit!

A l’altre costat, hi ha l’encontre imprevist, el descobriment sobtat, la troballa màgica; gairebé la resurrecció d’un nòmada desaparegut. Els qui hem accedit a la investigació històrica de manera autodidacte i amb més il·lusió que mètode, amb les mans de remenar documents hem verificat que l’atzar o, si voleu embruixar-ho, el fat té un paper clau i determinant en la recerca. Aquest, el de Lluís Nicolau, és un d’aquests casos on, per una combinatòria fruitosa de factors (el poder accedir a les hemeroteques de la premsa alemanya i francesa allò que amagà la premsa espanyola, amb l’oportuna comprovació de qualque arxiu parroquial, ha estat definitiu), he pogut destapar una biografia que, fins ara, circulava esbocinada i amb taques negres per damunt les dates i les dades. Una vida, la de Lluís Nicolau, no gaire edificant, però sí molt rellevant i d’alt interès. Per això, en el proper article, que miraré de publicar ben aviat, desfarem la mentida. Els tres anarquistes que mataren Eduardo Dato eren catalans, sí, però cap d’ells no era de Felanitx. I consti que, d’haver-ho estat algun d’ells o tots tres, no representaria cap vergonya per Felanitx. Un assassinat recent ocorregut al poble sí que en fa, i molta!, de pena i de vergonya, però el magnicidi de Dato, promotor i encobridor de centenars de crims d’estat, va ser una altra cosa.

Avui, com a primer apunt d’aquesta nova estructura de Vilaweb, només volia deixar constància de la millora qualitativa que brinda als blocaires, a banda de donar la raó en bona part a Harold Bloom, almenys a una de les seves sentències. Si la informació sintètica sol amagar part de la veritat, l’excessiva fomenta la divulgació de falsedats.

(1) Què se n’ha fet, d’aquelles flors? A l’entorn del llibre Crònica de la mort ignorada de Llorenç Capellà: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=267629

(2) Una dona putejada A l’entorn de la vida i els exilis interiors d’Anna Maria Sagi: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=242819

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 26 de juliol de 2014 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Potser sí que un rebost buit pot fer por de bon de veres.
    El que és segur que el teu és ben ple, de coneixements i cultura. Per bé que, quan el desastre Global s’accelera, ens cal la força de persistir.

  2. el nou format de vilaweb, em sembla molt bo, la qualitat i l’interés que desperta la escritura, continua sent el de sempre.
    Gràcies de bell nou Tomeu i fins sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.