Etziba Balutxo...

Ferit de mort, per culpa de la malaltia que en pocs mesos l’abocaria al fatal desenllaç, Guillem d’Efak va romandre ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona al llarg de l’estiu de 1994, just després d’haver rebut, el mes de juny, Un Cant a l’Amistat; un multitudinari homenatge que li reteren, a l’Auditòrium de Palma, els amics de la Cançó: Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, Antoni Parera Fons, Raphel Pherrer, Marina Rossell, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Els Valldemossa, la Coral Universitària, Tomeu Penya, Uc, Miquel Pujadó, Josep Tero, Toni Obrador, Rita Pavone… A la clínica estant, rebia l’impacte de les notícies que arribaven d’arreu de les nostres terres. Aquell estiu del 1994 hi va haver una onada sospitosament encadenada d’incendis provocats que assolaren el Principat, València, Eivissa, Mallorca (amb el punt emblemàtic i referencial de La Trapa)…

*     *     *
Il·lustració: composició sobre la portada del llibre que es comenta amb una fotografia de l’incendi d’Andratx de Cil Buele
*     *     *

Quan el vaig visitar el mes d’agost, em va dir que no podia aturar-se d’escriure, que la força dels fets el feien superar l’obstacle de la malaltia, que era imprescindible apel·lar de nou a Serrallonga, perquè ens cremaven l’alzina, ens arrencaven les pedres i ens robaven la terra. (1) Efectivament, el poeta, carregat d’imaginació i de creativitat, va escriure un llarg poema que, cada vegada que les flames s’aixequen, com ara mateix arran de l’incendi d’Andratx, el més paorós de la història de Mallorca, i del de Vallirana, recobra dissortada vigència. A mi, cada nou incendi em convida a recordar els versos que esdevenen, a més d’un crit de revolta i de resistència, un cop de puny contra la fatalitat.

El foc, vist com a element d’extermini, va brindar a Guillem d’Efak el símbol metafòric d’un hipotètic intent provocat de destrucció de la llengua, de la cultura i de la identitat. Aquest atac a la nació catalana és abordat, en el poema, amb una reflexió que hauria d’encoratjar-nos: si, amb tota la pressió i la repressió que han exercit i exerceixen, no han pogut anihilar-nos mai com a poble… no ho podrà fer tampoc el foc!

De retorn a Mallorca, ingressat a l’hospital Verge de Lluc, on moriria dia 15 de febrer de 1995, Guillem d’Efak va enllestir un poemari que es publicaria, ja amb caràcter pòstum, dia 23 de març, justament el dia que l’autor hauria fet els 65 anys. No seria el seu darrer llibre publicat (de fet, encara en té d’inèdits), però sí el darrer que va escriure i sobre el qual encara va fer correccions fins molts pocs dies abans de morir. El llibre, publicat amb el títol del primer llarg poema, anava il·lustrat amb un dibuix del poeta retratat per la seva filla petita, Guillema Fullana i Pastor. El volum està format sobre tres parts diferenciades que es complementen en un mateix discurs patriòtic.

La primera part, El foc, és el crit destil·lat que amara tot el llibre i constitueix gairebé un testament ideològic del poeta. En més de cent-vint versos, el foc es converteix en l’arma definitiva dels enemics de ponent per anorrear-nos la terra, convençuts que sense territori no hi ha nació. Malgrat tot, l’agressió directa mai no podrà extingir la voluntat de poble, perquè cap violència innoble no ens farà calar el cap! Aquest és el missatge.

La segona part, El sen, és una denúncia contra els intents d’eliminar-nos els símbols i els trets culturals que ens defineixen, amb l’objectiu d’imposar-nos el dels ocupants. Avui, amb l’atac irracional, sàdic i desmesurat dels transitoris ocupants del govern de les Illes Balears i Pitiüses contra l’ensenya de les quatre barres, l’intent espanyolitzador que denunciava el poeta fa quasi vint anys torna a agafar, en plenitud, sentit i forma:

Han empeltat una ànima externa

a tots els catalans mentre dormíem.

La denúncia va seguida d’una crida a la resistència contra l’intent pervers de subjugar-nos la personalitat; de substituir-nos-la. Tanmateix serà la gent, la societat civil, el poble qui ens faci assolir els somnis i la llibertat:

I lliure vola per damunt la terra

adobada amb els ossos i amb els somnis

de pares, mares, avis, néts i fills

tan ben cordats que formen nació.

La tercera i darrera part, Què li donarem a la pastoreta?, dedicada a Mònica Pastor, constitueix un comiat, un últim cant a la seva companya i, en i amb ella, a tota la nació catalana, amb una instància col·lectiva a defensar les cançons com a eina de combat i a defensar els nostres objectius. L’inici recorda la dita clàssica (“Poble que canta no morirà”):

Quan no cantava ningú

si nosaltres no cantàvem…

Amb una nova instància permanent per convidar-nos a mantenir l’esperança i a no afluixar mai, sinó a perseverar, en l’objectiu final:

I qui treu

a pasturar els somnis?

Quan un poeta sap que la mort frissa, que el té aglapit i a punt, pot tenir la tendència humaníssima, de caure en el desfici de voler fer balanç i de mirar cap al passat. No va ser aquest el cas de Guillem d’Efak. Ben al contrari, poc abans de morir va escriure una cançó amb l’encàrrec que fos cantada per Biel Majoral: un Vou-veri-vou per a no dormir. (2) Una cançó de bressol per a deixondir-nos, per a foragitar la son, per a mantenir la lluita… Uns versos que mesclen la lluita i la tendresa. Aquests dos elements, el combat i l’amor, també constitueixen el sentit global del poemari Tampoc el foc. Aquí teniu un fragment, un terç, del poema que, avui, ressona amb vigència fora mida:

EL FOC (fragment)

Un vent extern, d’un foc foquet, n’ha fet
foguera en sec i el món ha fet flamada.
Sense fulles el bosc ja no té llengua
tal com un poble que ha perdut sa parla.
Per retre el foc sols tenen la impotència,
les pregàries i l’aigua de les llàgrimes,
la covardia dels qui amb por s’amaguen
i les pells socarrades d’uns quants màrtirs.
Tot va cremar. El bosc tan sols és ara
comellar mineral que no té parla.
Ja no volíem ser nació de boscos
sinó aregats pals llisos de telèfon.
No seré jo qui trenqui ni sols vincli
l’espinada que ens fa drets com a poble
i comença la tasca fent d’apòstol
d’una causa mig morta i oblidada.

Amb un lent cansament imperceptible
arriba, esbraonada, l’esperança.

Que ho sàpiga tothom, tant si escolten
com si van amb les orelles embussades,
no eixalarem les ales de cap somni
perquè concreta voli la utopia.

Tel·lúrica és la força que ens impulsa
i la reconstrucció és tasca nostra.
Després del foc la lluita recomença
i així serà tants pics com faci falta.
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brufols de ponent?
Tota la força del món
per vinclar-nos és poca
i això des de fa segles
ho saben els vuit vents.
Si ni la torrentada
que envest i aclapara
amb violència cega
tot quan troba al seu pas
no fa que les arrels
deixin la roca mare,
quina força en el món
d’això serà capaç?
qui ens farà tornar molla la voluntat de poble
si ni els vents ni els torrents no han guanyat el seu joc?
Si no ens fa acotar el cap
cap violència innoble
-que ho sàpiga qui ho hauria-
tampoc no ho farà el foc.

(1) http://www.youtube.com/watch?v=_l-0WboKyDA

(2) http://www.youtube.com/watch?v=F7k-XdKKpEw

Fes-te enfora becadeta
que no és hora de dormir.

Ara me pega soneta
qui ho havia de dir.
Fes-te enfora becadeta
que no és hora de dormir

Vou veri veta, Vou veri vou
te’n vas soneta i no fas renou
Vou veri veta soneta fuig
per l’escaleta direm arruix!

No veus que la nostra terra
te demana deixondit
I que al fons de nostra entranya
ja comença a pegar crits
Això que en diuen Espanya
ja fa temps que està podrit.

Sa podridura ens escanya
ja no és hora de dormir.

Dels ulls la nostra estrelleta
no la deixeu apagar,
mentre Mallorca està estreta
ningú els ulls no ha d’aclucar
Mallorca volen eixorca
li volen esvair els fills
però els bons fills de Mallorca
amb cançons no els fan dormir.

Carnetes deixondidetes,
així m’agrades a mi,
ni jo dormiré avui vespre
ni a tu et deixaré dormir.
Vetllarem fins que el nou dia
repiqui en el finestral,
la son peresa congria
i gens no en necessitam.