UN CRIM POLÍTIC NO RECONEGUT

L’assassinat de Pere Mascaró, dia 16 de desembre de 1976 en els soterranis dels grans magatzems de la família Franco, constitueix un episodi amarg i amagat que, per dignitat, reclama el just reconeixement públic que acabi amb el silenci oficial imposat. Els actuals hereus ideològics del PCE i del sindicat CCOO, organitzacions en les quals militava la víctima, tenen la major responsabilitat de posar-se al capdavant per tal d’exigir la reparació d’un deute col·lectiu pendent. Passa d’hora!

***
La il·lustració mostra la caràtula de la publicació-testimoni que es va fer arran del crim, bastida sobre l’anunci que, amb gran desplegament publicitari, va emplenar durant setmanes les pàgines de tots els diaris de Palma. L’anagrama del títol es va fer a partir d’un dibuix de la víctima.
***

Entre les endemeses que reclamen memòria i justícia dels primers anys de la darrera Restauració Borbònica, una de les que més em colpeix, ni que sigui per haver conegut i tractat la víctima, és la mort de Pere Mascaró, dia 16 de desembre de 1976, al soterrani dels grans magatzems del carrer Jaume III de Palma. En versió de La Vanguardia: “El vigilante jurado de Galerías Preciados Juan Gómez Geoda, de 36 años de edad, al encontrarse con el escaparatista don Pedro Mascaró Rodríguez, de 26 años, le recriminó delante de sus compañeros que le hubiese difamado y antes de que pudiera darle explicaciones, el vigilante le disparó varios tiros causándole la muerte y, inmediatamente después, se suicidó. El escaparatista don Pedro Mascaró era miembro del Partido Comunista i de CCOO pero se descarta cualquier motivo político en el homicidio que se atribuye a un arrebato de violencia del guarda.”

Com que cada dia (i cada dia més) ens fan tocar amb les mans quanta veritat hi ha en la locució llatina excusatio non petita accusatio manifesta (qui s’excusa, s’acusa – en bon català -), davant de la reiterada insistència de tots els mitjans de comunicació de descartar una connotació política a l’assassinat, fa arrufar el nas i convida a posar en solfa el discurs oficial. Els qui patírem el xoc brutal de la notícia vàrem tenir clar, des del primer moment, que al darrera d’aquell crim hi havia un substrat ideològic. Tant és així que, tot i no poder amagar la reconeguda militància política i sindical de la víctima, sí que s’ocultà a l’opinió pública la militància franquista del seu botxí. La perspectiva del temps no ha apaivagat la intuïció inicial. Al contrari, repassar les circumstàncies del tràgic incident confirma que l’evidència supera l’especulació. Es va tirar terra damunt dels fets i sal damunt de la memòria col·lectiva. De la investigació, si és que n’hi va haver, mai no se’n varen saber noves.

El 15 de desembre de 1976, el dia abans de l’assassinat, s’havia celebrat el referèndum per aprovar o no la llei de la Reforma Política, la darrera de les Lleis Fonamentals. La reforma, tramitada a la correguda el novembre de 1976 (just un any després de la mort de Franco), pretenia legitimar tàcitament l’herència del franquisme, amb l’objectiu de dotar de credibilitat democràtica una Monarquia Parlamentària instaurada per una Dictadura i, sobretot, extingir els tímids intents d’una esquerra covarda a l’hora de reclamar el debat democràtic previ per tal d’escollir entre ruptura o reforma. La campanya de l’extrema dreta a favor del no, l’abstenció poc activa que propugnava l’esquerra i la confusió a les enquestes prèvies, serviren d’excusa al president Adolfo Suárez per a no respectar el dia de reflexió. El vespre de dia 14, tant per ràdio com per les dues cadenes de l’única televisió existent, amb un dramàtic patetisme, el president espanyol va fer una crida a la participació: “Creemos que nadie, salvo el pueblo, como dueño de su destino, tiene autoridad para decidir”. La frase, certament, conté una veritat com un puny: la sobirania rau en el poble, titular indiscutible i únic del dret a decidir. El mal és que l’evidència no serveix, i bé que ho han tocat amb les mans Ibarretxe i Artur Mas, quan “el pueblo” és el basc o el català.

Dia 16 de desembre els titulars de premsa informaven del resultat del referèndum: amb una participació del 77% del cens, el 80% d’electors votaren a favor. Els qui havien pronosticat el fracàs, atribuïen el canvi de tendència a la intervenció a darrera hora de Suárez. L’esquerra romania desautoritzada, l’extrema dreta estava indignada i la ciutadania, molt majoritàriament, s’havia empassat i cregut que s’acabava d’inaugurar la primera pedra d’una vertadera democràcia. Malgrat tot, a l’atmosfera social hi havia un gran desconcert, aires d’incertesa i un cert tuf d’estafa històrica. El projecte polític que personalitzava Suárez amagava, amb eufemismes, quina seria la següent etapa d’allò que ell mateix segellaria amb el nom de Transición Democrática per assenyalar, al marge dels cànons tradicionals de la historiografia, la consolidació d’un règim instaurat com a conseqüència d’un aixecament militar contra un govern legítim, en un procés que, irònicament, tenia per objectiu fonamental barrar el pas a la restauració democràtica de la República usurpada.

Aquell dia luctuós, els testimonis del crim als soterranis de Galerías Preciados reproduïren el breu diàleg. El guarda jurat, que presumia de ser membre de la Guardia de Franco i no s’estava d’exhibir-ne el carnet, va entrar amb una pistola a la mà a la sala on els operaris preparaven els mostradors de Nadal. Apuntant Pere Mascaró va dir: “Tu y el bombero me habéis deshonrado!”. L’amenaçat, mostrant una gran sorpresa, replicà “No sé de que me hablas. Por favor, guarda el arma… si quieres que te pida perdón, lo haré de rodillas pero dime de qué”. No hi va haver més paraules. En qüestió de segons hi havia dos morts a la sala. Els companys de Pere Mascaró, testimonis directes del crim i del suïcidi, declararen que en el cas que el guarda jurat sabés com així matava, la víctima no va saber com així moria. L’endemà, amb un cinisme repugnant, els magatzems reforçaren la presència de guardes jurats a totes les plantes dels magatzems i ompliren els diaris de Palma amb un anunci a tota pàgina: “Venga a «VIVIR» la Navidad a Galerías Preciados”. Aquell «VIVIR», destacat amb majúscules i entre cometes, mostrava el paradigma de la publicitat més vomitiva. Estava escrit i pensat sobre una taca de sang amagada.

Aquella mateixa nit del crim, un grup de companys de Pere Mascaró enllestírem una publicació testimoni de 12 pàgines en protesta per l’assassinat. La titulàrem BORT (amb “t” final, en al·lusió crítica a l’aleshores popular revista CORT). L’anunci infecte de l’empresa on hi va haver el crim ens facilità la portada. Únicament férem visible la taca amagada de l’assassinat sobre aquell «VIVIR» tan grosser. El personatge que representa la darrera lletra de l’anagrama del títol es va fer sobre un dibuix de Pere Mascaró; un autoretrat en caricatura, amb un tronc en els braços per donar branca. La “i” del pit, segons ell deia, significava “independència” i corresponia també a la inicial d’Ivan, el seu nom de clandestinitat. A la contra-coberta, el BORT reproduïa una carta als Reis d’Orient, escrita per Jaume Vaquer, avui reconegut crític i impulsor del món del còmic i aleshores un infant d’onze anys, que deia: “Els nins de Mallorca que no volem pistoles per jugar, tampoc comprarem on hi hagi pistoles per matar.” (1) A la penúltima pàgina de la publicació hi havia un anunci. Sota l’eslògan del recent referèndum, “¡El Pueblo toma la palabra!”, s’instava a acudir dia 23 de desembre a les vuit del vespre davant dels grans magatzems per expressar el rebuig del crim.

D’acord amb la convocatòria, els autors del còmic i una trentena de persones, ens plantàrem a les portes dels magatzems, altament vigilades per una dotzena de policies de paisà que no varen intervenir durant l’acció de protesta. Procedírem a repartir la revista a les persones que entraven o sortien de Galerías Preciados i, a continuació, vàrem fer una cremada de targetes d’aquells grans magatzems. Entre d’altres, hi va comparèixer l’advocat Antoni Ramis Rabassa, el qual anys després, quan era senador del PSIB-PSOE i presidia la Comissió de Justícia, va morir en un tràgic accident de cotxe a Madrid. De la nostra acció pública, la premsa no en va parlar mai. Les pàgines senceres d’anuncis dels magatzems propietat de Carmen Polo de Franco, coercien la llibertat de premsa.

Just un mes després d’aquell assassinat, concretament dia 24 de gener de 1977, cinc advocats laboralistes varen ser assassinats al seu despatx de Madrid en el que es coneix com “la matança d’Atocha”. L’extrema dreta, amb totes les seves marques (Guerrilleros de Cristo Rey, Triple A, Pie…), gaudia de la màxima tolerància i, en més d’un cas, de la complicitat activa i directa de la policia franquista. Dia 20 de novembre d’aquell any, just dos anys en clau després de la mort de Franco, els feixistes varen dipositar una bomba al setmanari humorístic El Papus de Barcelona que va matar el conserge, Joan Penyalver Sandoval. Dos dies després de l’atemptat mortal, dia 22, en senyal de dol no es va editar cap diari de tot l’estat, excepte El Alcázar. Han passat els anys i hem vist com, periòdicament, sovintegen merescuts actes en record de les víctimes d’Atocha o de la revista El Papus. En canvi, de Pere Mascaró, només en serven memòria la família i els amics. Ni els actuals gestors hereus del PCE, el seu partit, ni els de CCOO, el seu sindicat, mai no han enaltit el seu record ni vindicat el seu nom.

El juliol abans de morir, l’estiu de 1976, Pere Mascaró, activista en el món de l’associacionisme veïnal, havia participat en una acció plàstica per reivindicar l’art al carrer i, amb una dotzena de pintors (Páez Cervi, Horacio Sapere, Ramon Cavaller, Esperança Mestre, Martí Company, Joan Mas…), va penjar un mural al carrer d’en Berard al barri de Sa Calatrava. Estava carregat d’idees creatives i, a l’entorn de l’inquiet animador cultural Antoni Rotger, era un dels que més ganes mostrava en la futura edició de la revista BORT que mai no veuria publicada. Pere Mascaró era un jove ple de vida i d’esperances. Va ser protagonista innocent d’una pàgina dramàtica i no va ser l’única víctima, perquè quan l’assassinaren la seva dona esperava un fill. La defensa de la Memòria Històrica no s’ha de circumscriure a un període limitat al de la Guerra incivil dels Tres Anys. Els crims, la repressió i la manca de drets i de llibertats democràtiques va continuar durant el franquisme, el postfranquisme i el neofranquisme actual dels orgues que torna a cavalcar al galop i ens emboira de pols la memòria, entabana la intel·ligència i ens entela la mirada cap al futur. Malgrat tot, hem d’evitar perdre els ideals i els objectius, perquè si qui lluita pot perdre, qui no ho fa ja ha perdut!