Han passat ja tres dies des de les eleccions del 21 de desembre i en Santi Vila seu sol a casa seva. Enguany el sopar de Nadal ha estat una mica més magre perquè encara couen els 50.000 euros que va haver de pagar per sortir de la cangrí. Ell va dir que hi havia passat una nit per solidaritat amb els altres consellers del govern detingut, però la veritat és que a la tarda no obre la Caixa i no tenia la pasta en efectiu a casa. Ja se sap, per allò dels albanesoskosovars i tota la pesca. Va passar por, aquella nit. Però no pel que li poguessin fer els altres presos, sinó perquè va veure que els altres consellers no li dirigien la paraula. I va pensar per un moment en com devia ser la vida essent un traïdor i un tipus assenyalat per a la resta dels dies malgrat poder posar en el currículum que havia passat una nit empresonat. No va anar a les reunions del partit, sobretot per evitar ser esbroncats pels seus, i va deixar de mirar als ulls a la gent, incapaç de suportar la mirada de la gent digna del seu poble.
Hi ha poca gent a taula, només els més fidels. La majoria de gent que venia al sopar de Nadal altres anys està massa ocupada formant el nou govern -les eleccions tot just han estat fa tres dies- o han trobat altres cases on s’expliquen batalletes de Bèlgica, com de bonica és Bruges, sí, hi vam anar entre vista i vista, o com s’ho van fer per continuar llegint el Sàpiens i l’Avenç des de la presó mentre ell campava lliure.
Fa dies que ningú no li agafa el telèfon ni ningú el truca. Primer van ser els del partit, que li van dir que no, que les caixes de resistència no paguen fiances als qui es baixen del vaixell abans de la independència. Després va ser el director de la Vanguardia, que li va dir que “no, gràcies, ja tenim personal propi per cuinar les enquestes, no apostem a cavall perdedor”. Fins i tot Ana Pastor va deixar de trucar: “lo siento, majete, Roma no paga a traidores y tu eres muy majo, pero no dejas de ser catalán”. Ni els regidors de Figueres, ni la confraria de pescadors de l’Empordà. Res, ningú.
Al final, a mitjanit, quan se senten en la llunyania alguns petards i focs artificials i quan té a la boca un bocí de torró de Suchard de xocolata perquè enguany no n’hi ha del bo, sona el telèfon. En Santi Vila l’agafa amb aquella il·lusió i una espurna brillant als ulls i a l’altre costat una veu cansada li diu: “Hola Santi, sóc en Duran i Lleida, com estàs? Escolta, que tens algun pla per a Cap d’Any, és que com que jo estic sol havia pensat…”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!