Fins ara, als països Catalans s’ha estat ensenyant català a les persones que van patir la repressió franquista. Això vol dir que no calia convèncer-les. Ara si, ara tenim a la societat unes generacions que no van patir aquesta persecució i d’altre banda la presencia de immigració estrangera ( com jo mateix) VÈNCER O CONVÈNCER?  He ací el dilema de la societat catalana.

 

MODEL LING?oeÍSTIC, MODEL DE SOCIETAT El crèdit franquista s’està acabant…

La gent catalana que es preocupa per la llengua  esta un mica astorada, no entenen perquè, ara que la societat disposa de recursos per empènyer la llengua, que disposa de nivells de autonomia importants, que la cultura en general rutlla, el català i el seu ús social, no para de retrocedir.

I molt especialment en els sector del jovent, nascut a Catalunya, i fins i tot de famílies catalanoparlants.

No es poden creure que ara, a trenta anys de la mort del genocida, el jovent no rebi l’aprenentatge del català amb joia i felicitat.

No s’acaben de creure que hi hagi un rebuig del jovent a l’ensenyament de la parla nacional.

I si a això li sumem la pressió lingüística de les llengües hegemòniques en el mercat comunicacional i cultural, amb la tendència anglófona i espanyolitzant, no sé perquè es sorprenen tant de que en el jovent el català estigui retrocedint.

Tinc dos fills, de quinze i setze anys, (per cert meravellosos i que son allò millor que m’ha passat a la meva vida), tots dos son propers a les idees independentistes, es senten catalans, malgrat haver nascut a l’Argentina. El mes petit va tenir un problema al cole per fer una pintada independentista.

Tots dos i els seus amics parlen entre ells en castellà. Fins i tot arribo a creure que tan sols parlen català amb mi.

Les generacions de persones  SOCIALMENT ACTIVES es mesuren per “quintilas” es a dir, cicles de 5 anys.

Les generacions que ara funcionen a la societat van des de els 15 fins als 70 anys. Tots els que tenen menys de 30, o son immigrants estrangers o han nascut en “demosgracias” , posteriori a la “transacció” de la transició.

Es a dir que no van patir la repressió franquista, especialment a l’àmbit cultural i lionguistic.

De fa trenta anys cap aquí als països catalans s’ha estat ensenyant català a persones que havien patit la repressió i els seus drets culturals i lingüístics van ser oprimits.

Però aquestes generacions, que ara tenen mes de 40 anys, estan perdent el seu protagonisme social.

Ara manen els de menys de trenta i aquests no van patir ( per sort per a ells) la repressió franquista i la persecució de la cultura, la identitat i la llengua catalana.

Així doncs, aquesta gent no porta la nafra interna de la llengua oprimida.

No es pot plantejar la progressió de la llengua dels països catalans com si fossin la mateixa cosa.

Ens troben davant d’una situació històrica diferent.

I el jovent es qui mes exposa aquesta situació.

D’a on venim?

La comunitat catalano parlant, sense dubtes ha crescut en quantitat i en qualitat, donat que no tan sols hi ha mes gent que parla el català, sinó que el capital lingüístic de la societat s’ha enriquit. Quan jo vaig arribar de l’Argentina al 1989, la presencia social del català era molt minsa, amb un lèxic molt pobre i escarransit.

Ara tenim una diversitat de lèxic força important.

Però jo tinc la impressió que hem avançat per terreny fàcil de conquerir.

Es tractava de que les persones que havien estats oprimides en lo cultural i lingüístic, aprenguessin allò que els havien negat.

I ha estat bastant fàcil.

Ara, amb la irrupció de les noves generacions de pobladors que poden ser nascudes ací (la minoria) o arribades de fora (com jo mateix)    s’els ha d’ensenyar una llengua a la qual poden accedir-hi amb desavantatges, però lliurement, (que no amb igualtat).

I lliurement vol dir que l’assumeixen si volen.

I si no volen?

Doncs ara hem de pensar que fem. Quin model lingüístic desenvoluparem.

Pot ser un model IMPOSITIU?  Com fan a Suècia, que als nouvinguts no li donen la residència si no parlen 300 paraules de suec?

Malament rai, donat que encara Catalunya es un país sotmès a l’Estat espanyol. No disposem de les eines de l’estat i la seva capacitat d’imposar, amb mes o menys educació la seva llengua oficial.

I si el tinguéssim, hauríem de plantejar-nos si es el model encertat.

Podem pressionar als hipotètics aprenents a que s’incorporin al català amb les eines autonòmiques?

Doncs si.

Podem negar-li la tarja sanitària si no ha fet un aprenentatge bàsic, podem obligar als estudiants a fer exàmens en català.

I ens equivocarem.

La imposició tan sols crea un rebuig, un rebot.

Conec molts marroquins que viuen a Catalunya i son del Real Madrid, al qual s’han adherit per emprenyar al seu patró català, explotador i maleducat, amb tocs de racisme, que es del Barça. Es compren samarretes del Madriz, tan sols per veure-li la cara quan arriben a la feina vestits de merengues.

Conec moltes Equatorianes que encara que poguessin aprendre català no ho farien, per tocar-li els nassos a la seva mestressa de casa.

Conec a molts argentins que es refugien en el castellà, per rebel·lia contra els empresaris que els fan treballar en negre, quan no tenen papers i en negre quan tenen residència per seguir estafant-lo a ell i  a la Seguretat social.

Conec amics dels meus fills, adolescents que han deixat de parlar en català per expressar la seva resistència a l’autoritat d’un sistema educatiu en absoluta crisis.

Conec molts joves colombians que defensen automàticament allò que sigui llatino, per la tradició popular antiimperialista i antiyanki de l’Amèrica Llatina.

Conec una noia que els seus pares son militants independentistes i ella parla castellà com una forma d’expressar el xoc generacional.

El jovent assimila en un sol paquet, l’autoritat dels “profes”, amb la disciplina escolar o de l’institut (no massa efectiva per cert) i la imposició del català.

Estem intentant IMPOSSAR una llengua, encara oprimida, amb recursos de joguina, en quant a autoritat estatal, i a sobre logrant que la gent experimenti aquesta pressió lingüística com a una imposició, de la qual es poden rebotar, donat que no hi ha un estat català que controli les regnes de la societat.

El crèdit franquista s’ha acabat.  La reserva de persones, i fins i tot generacions, disposades a aprendre la llengua catalana com una reparació de la persecució patida, s’està acabant.

Ara hem de pensar. El model lingüístic es en gran part el model social.

Vèncer o convèncer?

Ara Catalunya no disposa mes d’una massa de persones àvides de recuperar la llengua oprimida. Ara tenim una part important de la població que pot escollir com s’expressa.

Si intentem IMPOSAR, que es la percepció que té el jovent a les escoles, provocarem el rebuig natural de l’adolescent a tota autoritat i a qualsevol imposició.

Si no seduïm amb una política sociolingüística basada en la llibertat, en la oferta d’un capital cultural, d’una capacitat de recursos per la creació i el goig de la cultura, lliure, obert i enriquidor, si no oferim el català com una eina de comunicació i creació, rica, dinàmica, suportada en una societat que respecta i persegueix la llibertat, si no associem la llengua catalana a la defensa de TOTES LES LLENG?oeES, hi haurà una porció important de la societat que es refugiaria en el castellà. I trobarem ràpidament personatges amb poca vergonya i molt espavilats que provocaran una reacció, teòricament de rebel·lia i de resistència a una imposició lingüística.

Catalunya poc a poc va assolint quotes minses i secundaries de poder.

Les mes importants, la llibertat i l’autodeterminació encara no les hem conquerit.

Ja arribarà. Però arribarà o no, segons com apliquem aquesta  autoritat que disposem.

Ara toca decidir REALMENT el model lingüístic.

Imposar o convèncer, he ací el dilema dels homes i dones de Catalunya.

Diego Arcos

President del Casal Argentí a Barcelona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!