Bon dia i bon any a tothom! Començo tard el 2008 per culpa d’una grip espectacular que m’ha revolcat cinc dies seguits, avui inclòs, i que espero que no tingui res de premonitori. Potser per efecte d’aquests dies de postració, i perquè les crisis en general (habitatge, manca de confiança en l’economia, la política, les infrastructures, bla, bla) són prou comentades, em vull centrar un moment en una reflexió a partir de la “jornada en defensa de la família cristiana” organitzada pel Cardenal Rouco a Madrid.
Es dóna el cas que fa molt i molts anys que passo el Nadal a Madrid. He vist directament, per tant, el que ha estat la preparació física i mediàtica de l’acte de la Plaza Colón, al centre de la ciutat. Com a polític i com a catòlic, no em va deixar indiferent. L’Església espanyola és liderada fàcticament per un grup d’homes que no renuncia a recuperar el rol històric de l’Església a la societat espanyola. Ho fan molt convençuts; són homes intel·ligents, generadors de doctrina i doctrinaris. Són homes de “la cristiandad”, d’aquell món en el que el poder terrenal i el poder espiritual es barrejaven en un de sol. Avui ho fan “a la moderna”, sense qüestionar el sistema democràtic però amb les mateixes ganes de tancar una aliança amb el poder establert. I hi ha qui s’hi posa bé, és clar: en aquest cas sectors polítics ultraconsevadors de formacions diverses. Un dia parlarem de l’aliança entre teo-cons i neo-cons, que ja es dóna en el món Evangèlic, i que ara es dóna en el món catòlic modern. En definitva, els “ultra” de l’Església espanyola han guanyat: només cal veure la gentada que reuneixen. Han capitalitzat el nom i la institució. En capitalitzen el missatge i la imatge. I fan un mal gairebé irreparable al catolicisme. Rouco i els seus són els enterradors del catolicisme conciliar.
Aquesta església espanyola que ha guanyat ha fos l’esperança del Concili Vaticà II i s’ha convertit en una mena de gran carcassa político-doctrinal de to moralístic, amarada de “cristiandad” allunyada del cristianisme. I és clar, els llocs on el catolicisme més se’n ressent és als llocs en els que el Concili va ser rebut amb més esperança. perquè netejava, perquè purificava, perquè alliberava, perquè acollia i acostava. Potser amb més ingenuïtat també, i amb més coratge que planificació real, tot i que els temps que corrien ho poden justificar. Catalunya deu ser un dels punts on això més es va notar, i per això avui és un dels països on la secularització és més forta. El catolicisme guanyador no respon a les expectatives generades. I la cúria espanyola és l’encarnació de l’acostament inviable.
Finalment tot plegat alimenta un debat verbalístic entre el papanatisme ultra-conservador i el papanatisme neo-progre, tots ells ben greixats per uns capellans i el seu món clerical que, creient poder fer cristians per la via de les normes, de fora cap endins, obliden que els cristians se’n fan per la via de l’exemple, de dins cap enfora. Qui ens urt més mal parat, a part del missatge evangèlic, són els conceptes al voltant dels que s’organitzen les guerres, totes elles mediàtiques per cert: la família, la ciència, la moral, els valors… En el fons tot és ben vell, no us sembla? Cal no perdre el nord, deixar que la política i la laïcitat, aquest bé tan gran que ens ha costat tant guanyar, vagin ben agafades de la mà i posar tothom al seu lloc. Els qui posen en perill la civilització tal i com l’entenem avui són els qui posen la religió al centre del debat polític. Perdoneu perquè potser m’he allargat massa… Fins aviat!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els qui som ateus o agnòstics veiem amb una certa alegria les manifestacions dels bisbes, perquè ens venen a demostrar la seva falta d’inspiració i de bondat, i en darrer terme la inexistència fàctica de Déu. "Si Déu existís, es notaria", que diu l’Umberto Eco. Si existís, no es donarien aquestes patètiques manifestacions.
Tot i així, et volia dir un parell de coses que un altre blocaire convergent també diu, i crec que us equivoqueu en els mateixos punts. Suposo que com a catòlics intenteu defensar el poc que queda de defensable del catolicisme, que és ben escàs.
En primer lloc, no hi ha catòlics conservadors, sinó catòlics simplement: l’essència del catolicisme és retrògrada i perversa.
En segon lloc, Catalunya té una llarga tradició atea o anarquista, no pas conciliar. Recorda que és el lloc on menys "vocacions" hi ha, on menys gent va a missa, on més esglésies i convents es van cremar i on més capellans van pagar amb la vida els segles d’abusos i ultratges.
En tercer lloc, Catalunya no queda al marge de la polèmica: recorda qui serà el cap de llista per CiU a les eleccions generals de l’Estat. Ens vols explicar quines posicions religioses té el sr. Duran?
L’Església catòlica, com qualsevol altre grup humà té tot el dret a manifestar-se i a convocar la ciutadania per a defensar les seves idees. Té dret a fer-ho, com dies enrere a Madrid, encara que només sigui per donar suport electoral al seu partit; el partit que en cas de guanyar les eleccions l’afavoriria econòmicament i li donaria el protagonisme que per si mateixa potser no pot tenir. Però després que no ens vinguin amb camàndules i falòrnies extravagants, ni s’amaguin en el subterfugi de ferir sensibilitats, quan se’ls respon des de la mateixa arena política a la qual s’han ficat.
La resposta del PSOE a les declaracions de la jerarquia catòlica respecte a les polítiques socials em sembla extremadament prudent i cautelosa. L’Església fa una aposta clara per un partit polític perquè sap que en traurà rèdits econòmics i socials, si li surt bé l’aposta. I per fer-ho no dubta a utilitzar les pitjors arts de l’engany i la manipulació, en una actitud d’absoluta hipocresia i perversitat. No és cert que l’Església convoqués a sortir al carrer a defensar els valors de la família, del seu concepte de família, sinó que sortia a defensar els seus interessos particulars fent campanya a favor d’un partit polític. Un partit polític que coincideix amb ells en la manera de concebre els valors democràtics (no condemnant per exemple el franquisme, ni la violència quan els és favorable), que no és que defensi un concepte de família o una forma d’entendre les relacions humanes, sinó que nega i pretén prohibir o marginar les dels altres.
Però, això sí, una Església que manté l’emissora de ràdio més indecent del país, la que més incita a l’odi i a la violència; una Església que permet, per exemple, que un dels seus bisbes surti públicament disculpant la pederàstia tot responsabilitzant-ne les víctimes, potser perquè no són pocs els clergues que hi estan implicats; una Església que no té cap mena d’escrúpols a l’hora de posicionar-se a favor del poder, enfotent-se’n de la bona fe de molts creients que encara s’imaginen una església basada en principis evangèlics.
Repeteixo, no sóc de dretes ni catòlica, però no me’n puc estar de respondre alguns comentaris.
Ser convergent no vol dir ser catòlic, i no soc convergent
Hi ha catòlics conservadors i catòlics no conservadors, el catolicisme, com qualsevol altre moviment ideologic religions avança al llarg de la història, en ritmes diferents, pero avança, sinó encara cremarien bruixes a les places dels nostres pobles i jo seria cendra, t’ho puc assegurar.
De les diferents subreligions, per dir-ho d’alguna manera, cristianes, el catolicisme és de les més permisives i facils d’exercir. Peques, et confesses, reses uns quants parenostres (ara crec que ja no et fan flagelar) i ja està. Cap a casa. En el fons es la més edonista de totes les religions cristianes.
Els manifestants de Madrid i els bisbes que els encapçalaven defensen el seu ideari que coincideix amb el del PP, però a diferència d’aquest darrer i per desgràcia, tenen més força, i per més que considereu alguns que el PSOE ha estat suavet, res de res. Llegiu la constitució i observareu la diferència i prevalència de la religió catòlica sobre les altres o sobre l’agnosticisme i ateisme i no he sentit a ningu del PSOE ni dels que critiquen la mani dels bisbes dir que s’ha de modificar la constitució, en la que "cabe todo". Doncs no senyors, no hi cap tot. L’esglesia catòlica té prerrogatives extraordinàries en el si de l’estat i un tractat internacional que el propi estat va anara a signar al Vaticà gairebé d’amagatpocs dies despres de l’aprovació de la CE78 en la que tot hi cap que té l’estat espanyol lligat de peus i mans, així que no fem afirmacions baladís en defensa d’un PSOE que s’omple la boca de paraules mai cristalitzades en fets. Com a mínim el PP no se n’amaga, i no és l’església qui ajuda el PP, no li cal, és el PP qui es posa a la seva ombra amb un discurs escleròtic i anacrònic que l’està resituant al lloc d’on prové com hereu directe dels fills dels ostentadors del poder durant el franquisme. Ara per ara, l’únic que no hi cap en la CE, saps que és, els catalans, i tampoc Catalunya, hi som un il.lusió de la que no poden obviar per necessitats electorals, sempre sota el meu modest i humil parer. I acabo, no sense recordar les paraules d’un català de dretes: el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i a la història em remeto.
Petons i que passeu una bona nit
Maria-Teresa