Ara ens cal política i cal que els polítics ens hi posem de debò. Com ens deia Josep Romeu en el comentari adjunt a la inserció que vaig fer dissabte passat al vespre, ara cal que ens adonem de la importància d’anar plegats, de la força que fem tots junts. Avui en parlava tot dinant amb en Jaume Vernet, el nostre jurista. En Vernet em deia que la clau de les primeres passes cap a l’èxit és la unitat d’acció. Hem repassat moments importants de la nostra història, des de l’¡any 1907, passant per l’any 13, el 17, el 19, el 32, fins arribar a la Transició i la situació actual. De la capacitat que tinguem per treure’n conclusions positives en sorgirà la veritable oportunitat per guanyar el futur. Amb elc ap fred, amb constància i amb generositat de tots els qui hi estem implicats.
Ens cal, doncs, una política nova, que posi els objectius nacionals davant de tot, que posi els interessos personals, els que siguin, al servei dels interessos de la pàtria; prou intel·ligent per enfrontar-se amb possibilitats d’èxit amb una maquinària que lluitarà fins al final per ensorrar-nos, per dividir-nos. Ara tenim esperança; ens cal política!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Novament, un article breu però no exempt de boniques perles del pensament.
Primera perla: " Ara ens cal política i cal que els polítics ens hi posem de debò." No sé si acabo de copsar el sentit profund de la frase, però resulta inquietant: què fèieu, entretant? Balls de saló? Tertúlies? Costellades? Possiblment, dedueixo.
Segona perla: "cal que ens adonem de la importància d’anar plegats". Ara potser resultarà que vindreu a demanar que m’apunti al vostre carro neoliberal i conservador. I al costat de Durant, és clar, perquè la casa és gran.
Tercera: "una política nova, que posi els objectius nacionals davant de tot". Ui, quina por que em feu amb els objectius nacionals: quin model de nació, Antoni? El teu o el meu? Perquè no el dieu d’una vegada? Tan difícil és?
Quarta: "(una política) que posi els interessos personals, els que siguin, al servei dels interessos de la pàtria". Aquesta frase és massa greu per a comentar-la ara breument. No només perquè hi ha aquest inquietant "els que siguin", sinó per la presència de la "pàtria". Perquè ja hi tornem a ser. Les parauletes borroses enlloc dels conceptes clars, com sempre.
Com que un cop llegit, de fet no dius res, i el poc que dius és més que sospitós, ja t’avanço que no anirem mai junts enlloc. Ni com a pura estratègia. Ni de broma. Amb Convergència i Unió mai. Simplement.