Avui ha estat el meu darrer dia com a director de la Fundació Trias Fargas. Bé, hi ha d’haver la reunió preceptiva del patronat de la Fundació, però de fet demà l’Agustí Colominas començarà a fer-se càrrec del que ha estat casa meva professionalment parlant aquests darrers quatre anys.
Fa una estona parlava amb en Vicenç Villatoro de la bona feina que hem fet tots plegats, tots els membres de l’equip de la Fundació: en Quim Colominas, en Pep Pera, la Dolors Grijalbo, la Maria Macian, en Miquel Calsina, l’Ester Callizo, en Xavier Requejo, en Sergi Pardos, l’Agustí Bosch, l’Anna Vilaginés, en Jordi Amat, en Joan Anton Sànchez… Han estat quatre anys de fer família i de fer molta feina per modelar una fundació política amb aires de novetat, amb aires d’agosarament intel·lectual i de proposta a tota la societat i a partir de totes les sensibilitats del nacionalisme. No sé si ens n’hem sortit del tot però hi hem treballat dur al servei de CDC i del país… Cas de no haver-ho aconseguit l’únic responsable sóc jo mateix.
El que quedarà de la feina feta fins ara i que entoma l’Agustí amb l’empenta que el caracteritza és el gust per fer del món el nostre espai natural d’acció, per fer de la llibertat nacional de Catalunya el gran motor de la nostra tasca diària; per convertir l’espai físic de la Fundació, tan amablement cedit per la Sra. Trueta, en un lloc obert a tothom i a totes les sensibilitats.
De la Fundació en guardaré les converses polítiques amb els companys quan cau la tarda barcelonina a la galeria de la part de darrera; els seminaris i les presentacions de llibres amb algunes de les persones més interessants que mai no hauré conegut: Preston, Innerarity, Balfour, Viroli… L’arribada del Sr. Manent a mig matí i les renyines de la Maria perquè m’havia canviat l’agenda sense avisar-la (tot plegat resolt amb una confessió de culpa i un somreiure indulgent). Les reunions de direcció. Els esmorzars plens de papers a la Rambla de Catalunya. La Rambla… Aquests han estat uns anys molt bons; això dèiem en Vivenç i jo tot just fa una estona, tot parlant del que hem anat fent.
Molta sort, Agustí!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Toni, gràcies pel que has fet, el que fas i pel que faràs!
No puc deixar de sentir-me perplex per aquest canvi, que s’afegeix a una situació de desorientació força estesa pel país.
Endavant amb la teva empenta i projectes. Calen pesones com tu, pel país i per ser un referent i model a seguir!
Antoni, malgrat que no et conec directament, he seguit la teva carrera i sé quin és el teu compromís amb Catalunya i la teva manera d’entendre la política. És una gran decepció que et treguin de la Fundació. A què és degut? Per què el partit no vol persones que diuen les coses pel seu nom?
I la gran decepció és que hi situin al Colominas. Una persona que s’ha especialitzat a fer la feina que espanyols i francesos no poden fer des de dins, des de casa. Darrerament defensant l’ascenció de les obres i la feina del Vauban (militar francés que va destrossar la catalanitat del Rosselló) com a patrimoni històric de la humanitat. Necessitem lideratges ferms i capaços d’aguantar la pressió. No persones que viuen de fer la gara gara al poder i d’exercir la crítica contra aquells que es mouen i demostren dignitat. Potser és tan crític amb els valents per amagar la seva covardía.
Quina llàstima. Ara que Esquerra ha perdut el nord, sembla que CDC tampoc vol assumir la defensa dels catalans retirant de primera línia les persones fermes i amb un compromís innegociable com tu. Una gran decepció! Un gran contrast!
Quin greu, Toni. Avui en dia estem immersos en una societat molt freda, tancada, egocèntrica i cada cop més neutra i impersonal. En aquest context, la gent, les persones, el poble, només reacciona davant de persones amb capacitat de lideratge i que sàpigui aglutinar a partir del propi magnetisme personal, de la coherència, d’un projecte diàfan i, sobretot, per la capacitat da captar la gent connectant amb les seves pròpies emocions (personals, humanes i de país). Amb què es basa sinó tota la publicitat: en la connexió a partir de les emocions.
Ara ja no és temps de lideratges freds. No sintonitzen, no remouen vibracions internes. Ens cal gent com tu. CDC avui tampoc vibra internament, no viu apassionada. Et necessitem i et volem al davant.
Toni,
Molta sort. Aprofita per escriure més. Un "El Nacionalisme que ve 2", per exemple?
Ens veiem
Quim