Dilluns al vespre vaig tenir la sort de poder assistira la festa de celebració dels 10 primers anys de vida de l’escola Oriol Martorell. La festa es va celebrar al Liceu, com correspon a un col·legi dedicat a formar els alumnes integralment, és a dir, en ensenyaments “clàssics” i, complementàriament però formant part del trànsit curricular de l’alumne, en estudis de música i de dansa.
He deixat passar un parell de dies abans de fer-vos el comentari perquè en vaig sortir tan entusiasmat que em feia por escriure més amb el cor que amb el cap. Han passat trenta sis hores i el meu entusiasme continua al mateix nivell. Al marge del que ja sabem i no ens expliquem prou, la gran qualitat dels nostres professionals de l’educació, els mestres del nostre país, hi ha el gust per fer bé les coses col·lectivament. Aquell grup de persones, totalment lliurats a una feina que no reconeixem prou i que algun dia haurem de fer un cop de cap per convertir en una mena de referent social de debò de la societat catalana. Som el que els nostres mestres ens ofereixen. I l’Oriol Martorell n’és un exemple espectacular.
Cal que els polítics ens hiposem de debò, cal que canviem les prioritats d’una vegada amb coratge, posant el que és imoprtant davant del que no n’és tant. Les notes de la cantata final ens convidaven a sortir del Liceu amb ganes de ser millors gràcies a l’art. En el fons tots sabíem que sortíem millors gràcies als mestres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!