Dos mesos d’ençà de l’agressió russa contra Ucraïna: el govern espanyol guanya punts als ulls d’Europa i els EUA posant-se al costat del govern ucraïnès (quan, si calgués, faria amb Catalunya el mateix que fa Rússia), mentre l’independentisme català se n’inhibeix, (quan hauria d’estar al costat del poble ucraïnès que lluita per la seva llibertat). Cap col·lectiu independentista fa una anàlisi de la guerra de Rússia contra Ucraïna denunciant el fet que ha situat el principi de la preservació de la integritat dels estats front a una agressió exterior per davant del dret d’autodeterminació com a solució democràtica als conflictes nacionals. Tampoc es diu des de Catalunya que els estats totalitaris (Xina, Rússia, Turquia, Iran) s’emparen en l’integrisme d’estat per exercir diverses formes d’opressió nacional sobre les minories compreses dins els seus límits territorials tot plantejant un xoc civilitzacional amb les societats obertes de tall occidental. La causa de Catalunya no té cap possibilitat si els primers imposen la seva hegemonia global via militar, per això i sobretot per lleialtat als valors essencials de la catalanitat, l’independentisme català no pot especular en el xoc de civilitzacions en curs, ni inhibir-se rere un pacifisme estèril, insolidari i contraproduent per a la causa nacional catalana.

Hauria de fer vergonya, però, ahir, a Barcelona, la comunitat ucraïnesa es va manifestar en solitari, sense cap suport polític català, demanant armes per poder defensar-se, mentre que el nostrat pacifisme arbitrari i banal ho ha fet contra l’OTAN. Ho explica El Naciona.cat: “El suport a Ucraïna acaba a Barcelona amb dues manifestacions separades. Les divergències sobre l’enviament d’armes ha provocat que la comunitat ucraïnesa no s’hagi sumat amb l’altra manifestació.” Mentre que Vilaweb es posiciona: “Manifestació a Barcelona contra la guerra i l’OTAN. La plataforma Aturem la Guerra mobilitza quatre-centes persones per demanar pau a Ucraïna i l’acollida dels refugiats sense distinció d’origen”. La desorientació política del nostre país és el resultat de dècades d’hegemonia ideològica del progressisme d’arrels totalitàries, en base al qual s’ha demostrat és impossible bastir un projecte independentista, però ni tan sols un de democràtic i nacionalment autocentrat en la supervivència de la nació catalana. Hom prioritza el dogmes abstractes (antiamericanisme, antisionisme, palestinisme, antioccidentalisme) a la realitat de la lluita per la llibertat de les persones i els pobles. Així es nega el suport a la lluita del poble ucraïnès, la victòria del qual és l’esperança d’Europa. Els partits nostrats (ERC, Junts i CUP) que són incapaços de sostenir el conflicte amb l’estat espanyol, també ho són per posicionar-se al costat d’un poble que lluita realment per la seva supervivència.