Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

2 de febrer de 2022
0 comentaris

El conflicte multidimensional a Ucraïna vist de Catalunya estant

Hi ha un punt de partida essencial a l’hora d’analitzar els conflictes nacionals: prioritzar sempre els drets de les persones i els pobles per davant dels prejudicis ideològics i estratègics i fer-ho aplicant criteris d’universalitat, proporcionalitat i no discriminació envers les parts implicades. Així en resulta que els drets dels ciutadans ucranians i l’autodeterminació dels pobles que integren aqueix estat han de ser defensats per raons ètiques i polítiques davant l’agressió russa. Altrament, justificar les amenaces del règim post-soviètic de Putin seria avalar que els canvis de les fronteres estatals es permeten per via militar i no per la lliure voluntat dels pobles afectats per conflictes nacionals.

Vicent Partal assenyala aqueixa qüestió clau a l’editorial de Vilaweb del proppassat 24 de gener, “El perill d’una guerra a Ucraïna és real. O bé el món troba una manera de permetre a les poblacions de refer les fronteres d’acord amb les aspiracions democràtiques, o bé la tensió que implica mantenir-les per força esclatarà en conflictes com més anirà més grans”, del qual val la pena extreur’en aqueixa reflexió final: “Tanmateix, com a catalans, crec que en aquest conflicte tenim una oportunitat única de denunciar la imposició dels traçats de les fronteres, per més absurds que siguen, i de denunciar la incapacitat de la societat internacional de trobar un mètode acceptat per tothom i democràtic de canviar-los allà on la població ho reclame. D’aquesta necessitat, en parlava fa poc en aquest diari el jurista Timothy William Waters, qui té una posició que ha d’anar-se obrint pas perquè és la sola raonable. O bé el món troba una manera de permetre, de permetre’ns, a les poblacions de refer les fronteres d’acord amb les nostres aspiracions democràtiques i tan sols per la via democràtica, o bé la tensió que implica mantenir-les per força i violentament esclatarà en conflictes com més anirà més grans.”

Dissortadament, a casa nostra proliferen posicionaments arbitraris i dogmàtics aliens als termes reals del conflicte: els pacifistes sectaris antiOTAN, els tardocomunistes que apliquen a l’autocràcia de Putin els esquemes prosoviètics, tots obvien l’eix dels totalitarismes Rússia-Xina-Iran contra les societats obertes occidentals. Una excepció entre tanta iniquitat és l’article de Ferran Lupescu “Breus notes esquemàtiques sobre la crisi ucraïnesa“, publicat a Llibertat.cat el proppassat 31 de gener.

Post Scriptum, 3 de febrer del 2022.

Tres reflexions punyents sobre el conflicte Rússia/Ucraïna: Bernard-Henri Lévy fa anys que alerta el proppassat 18 de gener des de la revista que dirigeix, La Règle du jeu, que “Poutine a déclaré la guerre à l’Europe” i ahir, a Vilaweb, Rafael Poch: “A Ucraïna, occident és culpable”, i al Jerusalem Post, Yoav J. Tenembaum, “Understanding the Russia-Ukraine crisis“.

Post Scriptum, 7 de febrer del 2022.

Lúcida anàlisi de Joan Ramon Resina, ahir a Vilaweb, “L’aliat a la guerra que no tindrà lloc”, del qual val la pena reproduir aqueixos paràgrafs finals:

“Els Estats Units no són omnipotents, però retenen un paper geopolític determinant. Per quant de temps? Prou per a ser un factor molt important en l’eventual arbitració del conflicte entre Catalunya i Espanya. En aquest sentit, les observacions del senyor Barbeta són impecables. Si ja és prou difícil que Catalunya desplegui prou voluntat no pas per a assolir sinó fins i tot per a voler la independència, entenent “voler” en el sentit recte del mot, la consecució d’aquest voler voler és simplement impossible sense el concurs dels països que decidiran la forma del mapa polític al final d’aquest segle. Aquests països no es persuadiran de la utilitat i fiabilitat d’un estat català a l’àmbit internacional per més que els catalans omplin el món d’ONG, s’ofereixin “solidàriament” a rebre més refugiats que ningú, organitzin els Love Parades més agosarats del planeta i reparteixin premis Catalunya amb primmirada correcció política a persones ja consagrades, que no han sentit parlar de Catalunya fins que no els comuniquen el premi per uns mèrits indefinits i que lògicament se n’obliden un minut després d’ingressar el taló.

Catalunya s’encanta ella mateixa amb el forçat somriure de la impotència. Com un adolescent ple d’ideals, s’adhereix a tot de causes simbòliques per evitar de comprometre’s amb una decisió arriscada i irrecuperable. Però la vida imposa a cada pas la necessitat de decidir inexorablement i ho fa abans de dictaminar sobre la bondat o maldat de la decisió d’acord amb el resultat. La història és igualment imprevisible i sol burlar-se dels càlculs probabilistes. Puix que els catalans han estat perdedors històrics, assimilen espontàniament les formes i els valors de la derrota, que és una altra manera d’evitar el risc. Per això solen acabar derrotats abans de plantar cara i tot.

Dues vegades que he parlat amb responsables polítics de l’independentisme, dels que han passat per la presó, els he demanat explícitament si ja havien consultat l’estratègia amb els representants dels Estats Units. Ambdues vegades vaig rebre’n resposta positiva sense obtenir-ne, però, cap detall. I ambdues vegades vaig advertir-los que era imperatiu oferir algun avantatge geopolític d’una hipotètica república catalana que no entrés ja en el tractat de cooperació signat pel govern espanyol. No sé si aital avantatge existeix o és possible de crear-lo, però calia aprofundir la disponibilitat catalana bastint un pont d’interessos transatlàntics que enfortís la posició americana a la Mediterrània i enviés un senyal inequívoc de compromís defensiu a la Unió Europea.

Catalunya no hauria de repetir l’error del 1936 quan, deixant-se anar pel pendent anàrquic, convencé les “democràcies burgeses” que aquella república no valia la pena salvar-la i entre un aliat soviètic a l’entrada de la Mediterrània i una dictadura conservadora controlable, la segona opció era preferible. A més, Espanya ha jugat bé les seves cartes i avui és un aliat menys comprometedor que no ho fou en aquella època. Barbeta, doncs, té tota la raó d’advertir que qualsevol aparença de complicitat amb Rússia l’aprofitarà l’estat espanyol per a insistir en la tesi de Catalunya com a baula feble en l’estratègia russa d’afeblir la Unió Europea. Sortosament, els Estats Units disposen d’informació acurada i, malgrat la ignominiosa ensopegada del New York Times amb l’operació Vòlkhov, saben perfectament l’abast real de la notícia. Però també coneixen la pusil·lanimitat dels polítics catalans i la seva escassa fiabilitat com a aliats geostratègics. Per quins set sous haurien d’agreujar un aliat tradicional en favor d’algú que es tomba d’esquena quan toca prendre partit en una crisi de l’OTAN en la qual és implicat com a part d’un país membre? Qui voldria complicar-se la vida en benefici d’algú de qui no es pot esperar cap compromís i, en el cas d’haver-n’hi, no podries refiar-te’n?”

Post Scriptum, 8 de febrer del 2022.

Comparteixo totalment la resposta de Ferran Lupescu a un article d´Andreu Barnils: “Avui Vilaweb publica un article lamentable d’Andreu Barnils sota el títol “Cecs sobre Rússia”. Tinc tres coses a dir-hi:

–l’autor faria bé de pensar-s’ho dos cops abans de convalidar la propaganda putinista sobre el presumpte encerclament de l’OTAN, quan és públic i notori que l’OTAN no té cap intenció d’integrar Ucraïna, almenys en les properes dècades.

–l’autor faria bé d’informar-se sobre el caràcter i la intensitat de l’ultranacionalisme etnocida rus, expansionisme inclòs, i sobre el rentat de cervell que ha efectuat el putinisme durant els més de vint anys de dictadura per tal d’alimentar el xovinisme i la xenofòbia del poble. I a compte no tan sols de l’OTAN i dels estats veïns, sinó, sobretot, de les nombroses nacions oprimides per l’Estat rus.

–finalment, algú hauria de fer-li sabedor que ni “Rússia” ni “els russos” van vèncer els nazis; els van vèncer l’URSS i els pobles soviètics, el rus entre d´altres. Per exemple, només d’armenis en van combatre uns sis-cents mil al si de l’Exèrcit Roig, sobre una població total que no arribava als dos milions, i en van caure uns cent cinquanta mil. I no eren pas russos; com no ho eren els georgians, els uzbeks, els tadjiks, els komis, els volgotàrtars, els iacuts, els buriats, etc., etc.; tan poc russos com els nombrosos guerrillers ucraïnesos i bielarussencs. Per no dir que, de tot l’URSS, els països que més van patir la barbàrie nazi, molt més que Rússia i durant més de temps, foren Ucraïna i Bielarús, on –juntament amb Polònia— tingueren lloc la majoria d’atrocitats. Això, a títol de respecte per la veritat històrica. Des del punt de vista de la valoració política, el fet que les Nacions Unides reconegueren la Federació Russa com a Estat successor de l’URSS (1991) només té valor tècnico-jurídic; no comporta pas que estigui legitimada per a atribuir-se l’herència de l’URSS, i menys encara en exclusiva, per damunt de qualsevol altre Estat ex-soviètic; tant més que el putinisme representa la inversió de tots els punts positius de l’herència soviètica.

Tot això a banda, ¿per què hauríem de ser tan comprensius amb la paranoia de Putin, que tan bé sap vendre a la seva població i divulgar internacionalment, i en canvi no hauríem de reaccionar en suport d’Ucraïna, que és la part efectivament amenaçada d’agressió militar per un veí que sabem imperialisto-etnocida?”.

Post Scriptum, 9 de febrer del 2022.

Compateixo plenament el punt de vista expressat ahir a Le Figaro per Jean-Sylvestre Mongrenier: «Quelle doit être la réponse des Occidentaux dans cette nouvelle guerre froide ?» Il appelle à ne rien céder face à la volonté expansionniste de la Russie.

Post Scriptum, 11 de febrer del 2022.

Entrevista a Adam Michnik, ahir a Vilaweb: “No crec que Rússia vulgui una confrontació militar, però tampoc ningú no volia la Primera Guerra Mundial”.

Post Scriptum, 14 de febrer del 2022.

Bon reportatge ahir a Le Monde: “Crise ukrainienne : pourquoi Vladimir Poutine menace d’entrer en guerre”.

Post Scriptum, 22 de febrer del 2022.

No he vist que ningú a Catalunya hagi escrit un text tan lúcid com aqueix d’Olivier Rafowicz, coronel a la resreva de les FDI, avui a The times of Israel: Faut-il vouloir la paix à tout prix ?

Post Scriptum, 15 de febrer del 2022.

Vicent Partal ha centrat els termes del debat català envers el conflicte en curs a l’editorial de Vilaweb d’abans d’ahir: “Deu preguntes des de l’independentisme català sobre Ucraïna, Rússia, l’autodeterminació i l’imperialisme. Arran d’un problema complex, com el que enfronta Ucraïna i Rússia, les respostes simples no aclareixen gran cosa i cal endinsar-se en la complexitat”.

Post Scriptum, 26 de febrer del 2022.

Ot Bou, ahir a Vilaweb: “La pau es defensa. Del que ens hauríem de penedir els catalans, si de cas, és de no haver entès que lluitar per la independència de Catalunya, per l’autodeterminació, és la nostra manera de defensar la democràcia a Europa: “La CUP ha fet avui un comunicat infame en què diu que denuncia “les accions militars que pateix el poble d’Ucraïna per part de Rússia i de l’OTAN, així com el paper que ha tingut la Unió Europea”, i fa “una crida al diàleg i al retorn a les vies diplomàtiques”. Aquesta ingenuïtat internacional no té cap coherència interna amb la manera com defensem l’autodeterminació; la posició de la CUP fa pensar en l’argument de l’esquerra espanyola que diu que està en contra de les nacions. Ningú no desitja haver-se de defensar, simplement cal fer-ho.”

Post Scriptum, 28 de febrer del 2022.

El pacifisme banal que hom gasta entre nosaltes és el resultat de dècades d’impostura predicades per gent com Arcadi Oliveras, que a l’hora de la veritat no serveix per a res, com apunta Vicent Partal avui a Vilaweb: “La pau no pot servir per a justificar la submissió. Aquest “no a la guerra” presentat així, en abstracte, és simplement un luxe personal”. Pitjor encara, la CUP, a qui Ferran Lupescu, a Llibertat.cat avui els hi huria de fer caure la cara de vergonya: “Ucraïna. Carta oberta a la CUP“. I, un silenci signifitiu, cap dels dirigents nostrats a dit ni piu de la coratjosa resistència dels governants i el poble d’Ucraïna, només impostures de Junqueras sobre la taula de diàleg amb el govern espanyol.

La guerra de Rússia contra Ucraïna ha situat el principi de la preservació de la integritat dels estats front a una agressió exterior per davant del dret d’autodeterminació com a solució democràtica als conflictes nacionals. Els estats totalitaris que s’emparen en l’integrisme d’estat per exercir formes d’opressió nacional sobre les minories compreses dins els seus límits territorials plantegen un xoc civilatzacional amb les societats obertes de tall occidental que el contemplen encara que només sigui teòricament. La causa de Catalunya no té cap possibilitat si els primers imposen la seva hegemonia global via militar, per això i sobretot per lleialtat als valors essencials de la catalanitat, l’independentisme català no pot especular en el xoc de civilitzacions en curs. Encertadament, el Consell per la República comença a actuar amb mentalitat d’estat català. “El Govern del Consell per la República, davant l’agreujament de la situació a Ucraïna, vol fer públic el següent posicionament:

1. Condemna les accions militars per part de la Federació Russa en territori d’Ucraïna, que impliquen una vulneració flagrant del dret internacional, i condemna el recurs a l’amenaça nuclear, que comporta un agreujament del conflicte i deteriora les condicions per a una resolució negociada.

2. Expressa la seva màxima solidaritat amb la població civil ucraïnesa, víctima de vulneracions greus de drets humans, i amb el seu govern legítim.

3. Considera que el dret a l’autodeterminació -reconegut universalment a tots els pobles en la Carta de les Nacions Unides i en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics- no pot ser manipulat per legitimar l’ús unilateral de la força per part de cap estat.

4. El dret a l’autodeterminació exigeix el respecte als seus principis normatius, basats en el lliure consentiment i la democràcia. Atès que la seva vocació és la resolució pacífica dels conflictes territorials, no es pot utilitzar per resoldre aquests conflictes per mitjà de la guerra.

5. Reclama el retorn immediat de totes les parts a la via diplomàtica i de la negociació per a la resolució d’aquest conflicte, basada en els Acords de Minsk i el necessari respecte del dret internacional i dels drets humans, inclosos els drets de les minories nacionals.

6. La UE té un paper fonamental en aquesta crisi i ha de tenir veu pròpia i forta perquè la resolució del conflicte es faci en el marc de la seva Carta de drets fonamentals”.

Post Scriptum, 4 de març del 2022.

Editorial de Vicent Partal abans d’ahir a Vilaweb: “Però els ucraïnesos són nazis o no? Sembla mentida amb quina facilitat hi ha catalans que cauen en el parany, si tenim en compte que fa anys que som víctimes d’estratègies calcades provinents dels espanyols”.

Post Scriptum, 24 d’abril del 2022.

Dos mesos d’agressió russa: el govern espanyol guanya punts als ulls d’Europa i els EUA posant-se al costat d’Ucraïna (quan faria amb Catalunya el mateix que Rússia), mentre l’independentisme català se n’inhibeix, (quan hauria d’estar al costat del poble ucraïnès que lluita per la seva llibertat). Avui, a Barcelona, la comunitat ucraïnesa s’ha manifestat en solitari, sense cap suport polític català, demanant armes per poder defensar-se, mentre que el pacifisme arbitrari i banal ho ha fet contra l’OTAN, com explica El Naciona.cat: “El suport a Ucraïna acaba a Barcelona amb dues manifestacions separades. Les divergències sobre l’enviament d’armes ha provocat que la comunitat ucraïnesa no s’hagi sumat amb l’altra manifestació.”

Post Scriptum, 30 de maig del 2022.

La manca de solidaritat catalana amb la lluita del poble ucrainès per la seva independència demostra fins a quin de degradació ètica i politica han arribat els partits que diuen defensar la causa nacional nostrada. Biel Ferrer publica avui a Racó Català aqueixes “Tres lliçons d’Ucraïna per als catalans“.

Per la seva part Joan Ramon Resina encerta a assenyalar ahir a Vilaweb, “Subestimar el factor moral“, del qual val la pena retenir els paaràgrafs finals:

Els polítics d’ara no tenen ni idea de la importància de la moral nacional. Arraulits entre el bastó dels tribunals i la pastanaga del càrrec, arrosseguen la política pel pedregar de la indignitat. L’independentisme retòric desmoralitza, més com més la paraula “independència” satura el discurs. D’ençà del 27 d’octubre de 2017, cada decisió i cada indecisió dels partits que “fan la república” ensorra l’estat d’ànim dels catalans. I no sols per la carència de moral de victòria, sinó perquè han renunciat a les victòries que els comprometien.

Així com als embassaments la sequera descobreix objectes que l’aigua ocultava, la davallada de la moral revela els instints primaris de les col·lectivitats. Quan la desmoralització esdevé ressentiment, s’ensenyoreix dels cors i en lloc d’inspirar lluites solidàries converteix la frustració en hostilitat contra el dissident. Tanmateix, la buidor ambiental també pot crear les condicions per l’emergència d’un polític capaç de revifar la moral d’un país desil·lusionat. Carisma és la capacitat d’insuflar confiança en la gent a fi que pugui confiar en ella mateixa. Carisma és convèncer-la, com Churchill el 18 de juny de 1940, que hi ha una hora suprema en què les nacions decideixen el seu destí. Aquest i no cap altre és el segell del geni polític.

A Catalunya, d’ençà del Primer d’Octubre, s’hi troba a faltar un discurs d’aital gravetat. En canvi, hi abunda la xerrameca per a fixar l’hora més baixa de la nació. Enmig de la cridòria, però, el silenci circumspecte és un valor estimable. N’hi ha algun antecedent. El 27 d’octubre de 2017, Carles Puigdemont, el personatge més carismàtic dels darrers anys, renuncià a emetre el discurs fundacional de l’avortada república. Aquella renúncia permet d’entreveure la mala consciència d’un home sincer. D’aquell silenci, encara podria sortir-ne una esperança; el temps ho dirà.

Així i tot, restaurar l’ànim d’un país vexat demana més que sinceritat. Demana la fe d’un Churchill, d’un Zelenski, d’un Ho Chi Minh i, per què no?, d’un histrió com Reagan en l’esperit de sacrifici. Sols així és possible de decantar un equilibri de forces advers i imposar-se a un estat d’ànim contrari. El desànim és la principal arma de l’enemic, objecte i compendi de totes les altres armes. Per a combatre’l cal estar convençuts que l’existència de la nació és l’alfa i l’omega de la vida civil, ço és, de la ciutadania digna. Qui sigui capaç d’encarnar aquesta convicció podrà remoure les brases del Primer d’Octubre i revifar-ne la flama, car de matèria no en falta i una llarga sequera d’indignitat i d’irresolució l’han tornada inflamable.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!