Del llibre Camins literaris (Ona Mediterrània Edicions)

 

Viatges – París 1871: un viatge a l´interior de la Comuna

A la plaça de la Bastille hi la Fira de les Espècies

Avui París em fa plorar. No m’agrada la bandera roja onejant aquí i allà. Vaneau no ho pot entendre. És massa jove. Desvaria. Mentre continuam avançant enmig de les muntanyes de llambordes i sacs de terra, parla, enardit, de les assemblees a l’Hôtel de Ville, de la determinació dels comuners de resistir. El deix xerrar. No l’escolt. No tenc res en comú amb tants demagogs venguts de tots els països europeus. Agitadors sense pàtria. Polonesos fugint de la repressió tsarista… Italians que han lluitat al costat de Garibaldi; deixebles de Marx i Engels, prudhonians i francmassons… Un exèrcit de descreguts capaços de calar foc el nostre món.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Corambé, dietari de George Sand (Pagès Editor)

 

 

Un viatge a l´interior de la selva: Yaruro

Havia estat la terra dels indis baroa, provats de cristianitzar a la força a començaments de la conquesta. Més endavant es rebelaren contra els espanyols per a no anar a treballar a les mines d’or. Els baroa sempre havien considerat l’or com una pedra més, útil tan sols per a fer-se alguns penjarolls, les anelles que es posaven a les orelles i el nas, signe de gran distinció entre ells. Però apreciaven molt més les pedres amb què feien les destrals, els seus estris de guerra i de caça. Pels jaciments de pedra, per servar sota el seu domini les zones d’on extreien el material, eren capaços d’enfrontar-se amb qualsevol tribu enemiga, fer la guerra. Per l’or mai no haurien vessat sang. Qualsevol ocell de coloraines, de llargues plomes, els era més estimat que un munt de bocins d’or trobat a la vorera del riu o a l’interior fosc de les mines. (Miquel López Crespí)

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí París 1793 (El Tall Editorial)

 

La selva i la sublevació dels esclaus

Els esclaus fugien a les muntanyes després d’haver cremat la plantació. Quan ningú no ho esperava assaltaven les cases dels senyors amb bastons, forques, destrals i punyals, destruïen els instruments de l’ingeni, les premses de moldre la canya de sucre, les tines de rom. Res no se salvava de la destrucció programada. Ningú no sabia com havia estat possible aquesta sobtada sublevació. Els esclaus i els indis prenien les armes de les casernes que assaltaven. Bastien autèntiques fortaleses en les fondàries inaccessibles de les selves i les muntanyes. Cap destacament de soldats enviats pel virrei no aconseguia vèncer els revoltats que, a poc a poc, esdevenien un poderós i invencible exèrcit.

(Miquel López Crespí)

De la novel·la de l´esdcriptor Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea)

 

 

 

Un viatge al futur

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu! (Miquel López Crespí)

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

 

 

Un viatge al cor de les tenebres

(Una narració dels anys 80)

Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d’imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d’impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. (Miquel López Crespí)

Diari de la darrera resistència. Tavernes (València). Fundació Cultural, 1987.

 

 

 

Un viatge a la prehistòria

A l’interior d’aquesta cova on vivim des de fa segles, coberta sempre de neu i de gel, després de caminar i caminar interminablement per tots els corredors del laberint, avançant a les palpentes enmig de restes d’animals salvatges, els esquelets dels qui ens han precedit, coberts d’ocre roig per a espantar els fantasmes, perseguits encara per l’ós, el bisó, el mamut, hi puc veure, il·luminada dèbilment per les torxes, la meva mà dibuixada al fons. Una mà d´home dibuixada damunt la roca i que d’ací mil·lennis serà l´única dada que parlarà als homes del futur, a vosaltres, els sobrevivents, de l’existència de la vida en temps de les glaciacions. (Miquel López Crespí)

Notícies d’enlloc (Premi de les Lletres 1987). Palma (Mallorca): Ifebal-Documenta Balear, 1987.

 

 

 

Viatges –La Ciutat del Sol i la recerca de l’Inconegut

Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d’un món millor enllà de la mar? )La Terra Promesa del poble d’Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d’esclaus jueus abans de poder sortir de l’esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d’Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d’arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l’Evangeli, com a eina intelAlectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d’inspiració. (Miquel López Crespí)

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Ciutat del Sol (Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)

 

 

 

Un viatge a Mallorca en el segle XIX

Tenc encara els impressionants roquissars de la costa de Valldemossa i Deià gravats a foc dins dels meus ulls. Chopin restà enamorat de Mallorca des del primer dia i, de no haver estat per les seves precàries condicions de salut, pels inesperats problemes que tenguérem amb l’habitatge i amb un temps que empitjorà de sobte, segur que hagués volgut estar mesos i mesos entre tarongers, oliverars i llimoneres. (Miquel López Crespí)

 

 

 

Viatge a una ciutat assetjada

Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m’envolten. Constantment estic a l’aguait del que s’esdevé a l’exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l’insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s’esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s’en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m’ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d’ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s’ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. (Miquel López Crespí)

 

 

 

 

 

Un viatge a l´interior de totes les meves morts

Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l’oncle el dia que s’estavellà contra l’arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l’atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. (Miquel López Crespí)

 

 

Llorenç Villalonga i un viatge al Primer de Maig de 1936

Havia vist moltes manifestacions del Primer de Maig i, sincerament, cal dir que em deixaven indiferent. Que quatre ganàpies incultes –malgrat que hi podies veure entre la gentada professors i mestres, gent de l’Ateneo i de les més diverses entitats culturals i esportives, les executives de tots els partits i sindicats, la maçoneria en ple volguessin provar de canviar el món-, no em preocupava gaire. Què significava una manifestació autoritzada en un resplendent dia de primavera mallorquina? Simple folklore. D’ençà de feia dècades els governs de la majoria de països parlamentaris autoritzaven aquestes demostracions per aconseguir reduir la pressió social. El poble s’esbravava, es cansava caminant, travessant la ciutat, cridant les consignes que els feien dir els demagogs de torn. Regressaven a casa feliços, creient que havien donat una passa important en el camí de canviar el món. Ingenus! En determinades circumstàncies, una certa dosi de llibertat ben controlada i dirigida pot ajudar a mantenir l’essencial de la societat. Només quan les exigències populars assoleixen graus no assumibles pel cos social és menester la mà segura del cirurgià i operar. Com ho haguérem de fer nosaltres en el moment que els quatre liberals que dirigien la República, malgrat els tirs a la panxa a Casas Viejas, no bastaren per a controlar el caos i l’anarquia. (Miquel López Crespí)

De la novel·la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)

 

 

Un viatge a l´Índia

Dels mesos de caminar pels polsosos camins de l’Índia, de contacte amb les capes més pobres de la societat, va extreure unes experiències que mai no hauria pogut tenir a Mallorca. Assimilà de rics i pobres noves formes de copsar la realitat, de conèixer els laberints i trucs que permeten resistir l´home enmig de la més profunda soledat. Tornà amb la capacitat de donar una esperança, malgrat que fos fictícia, a les persones desvalgudes: les que cercaven una veu amiga, el record d’un passat més amable, la presència de la gent estimada, desapareguda irremeiablement pels tenebrosos caminois de la Mort. (Miquel López Crespí)

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)

 

Un viatge a l´interior de la follia

Encara no conec l’origen, els motius pels quals la família m’ha internat al manicomi. Alguns dels desgraciats companys, després dels electro-xocs, quan s’han recuperat un poc i els treuen al pati, em diuen que deu ser cosa dels germans, per a quedar-se amb l’herència familiar. No ho sé, malgrat que he de reconèixer que sempre he tengut problemes amb els meus i amb la gent que m’envolta. Diuen que parlava tot sol, de coses inexistents: ciutats abandonades, immolacions dalt piràmides, guerres pretèrites. Com si no fos veritat que cremen les parets dels nínxols on vivim! )Qui pot negar aquesta evidència? Almenys, ací, al manicomi, tothom està d’acord amb mi. La majoria dels meus companys han vist aquest fenomen, i molts d’altres fets més inexplicables. (Miquel López Crespí)

 

Viatge a un camp de concentració (Mallorca, Anys 40)

Durant els anys que vaig romandre al camp la meva feina principal va consistir en anar al poble a cercar el que em demanava el sergent d´intendència. El temps que em quedava lliure em deixaven fer alguns quadres religiosos, còpies d’El Greco i Zurbarán que eren encàrrecs d’esglésies i convents. Sovint el comandant em demanava marines, una natura morta, el retrat a l´oli de la seva esposa o fills. Cobrava un duro, cinc pessetes per cada obra. Era una forma de sobreviure, d’aconseguir alguns diners per a la família. (Miquel López Crespí)

De la novel·la de Miquel López Crespí Gardènies en la nit (El Tall Editorial)

 

 

 

 

Els viatges de George Sand

            Impossible recuperar les antigues veus suspeses damunt l’abisme, la bellesa dels dies ja marcits amb tota la seva rutilant significació i grandesa (tants d’ecos desapareguts entre les cruels escletxes del temps). A Mallorca, la lluna ilAluminava una terra xopa d’enlluernadores pluges. Aquella nit fantasmagòrica, les torxes dels pagesos i pageses de Valldemossa donaven llum a Chopin, que es disposava a interpretar el seu darrer preludi. (Miquel López Crespí)

 

De la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)

 

Un viatge al cor de les Brigades Internacionals

Matinada del 7 de novembre

Mai no deixen de causar-me sorpresa el munt de velles fotografies de la guerra que em deixaren el pare i els oncles. Una persona que estigui familiaritzada amb les imatges d’aquella època, els que hagin consultat les hemeroteques i manejat els vells papers, les polsoses revistes publicades entre l´estiu del 36 i el trist hivern del 38, podran constatar una realitat indiscutible: fins ben entrada la guerra, malgrat les derrotes republicanes i les dificultats en la rereguarda, sotmesa a restriccions de tota mena, als constants bombardejaments de l’aviació italiana i alemanya, l’esperança en la victòria bategava, ferma encara, en el cor de la població. Una afirmació semblant, que algú podria considerar agosarada, es pot confirmar mirant amb cura el posat de la gent, els rostres dels combatents republicans immortalitzats en les plaques fotogràfiques. Amb els anys he pogut veure moltes fotografies de la guerra i les he comparades amb les que salvaren de la desfeta el pare i els oncles. Sempre hi trob idèntica confiança en la victòria. Els milicians i milicianes marxant, voluntàriament al front, enlairant les armes conquerides en l´assalt a les casernes. Igualment hi veus dones de certa edat, infants de pantalons curts dalt els canons que la gent del barri treu de les casernes i passeja, triomfal, pels carrers de Barcelona, València o Madrid.

De la novel·la Gardènies en la nit (El Tall Editorial)

 

 

Viatges – Espanya 1808

 

 

GOYA

L’ exèrcit francès ja no era format per aquella colla de voluntaris que volien instaurar arreu la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. En boca de Murat, Bonaparte o qualsevol dels nous generals i mariscals les antigues paraules que havien trasbalsat la humanitat sencera perdien qualsevol mena de significat. Eren com a meuques barates que es venien a qui pagava millor. Un disfrèç per a amagar el saqueig dels pobles; un romanço per portar a la matança els que encara confiaven amb aquells remeiers d’arenes i cendres. La guerra ja no seria mai, com volien Marat i Robespierre, Babeuf i Saint Just, un instrument per a alliberar els homes de la tirania i el despotisme. La guerra, en mans dels nous senyors del món, esdevenia des d’aquell instant l’habitual instrument de l’opressió; la manera d’obtenir més guanys i riqueses per als de sempre. (Miquel López Crespí)

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea (Castelló, 2007) – Premi Internacional de Narrativa

 

 

A la recerca de la Ciutat del Sol

Ben cert que la crònica recentment trobada -els pocs fragments salvats miraculosament de la destrucció- ens confirma que fou redactada per un home valerós, que tornà de l’expedició -com descriu als darrers fragments- pobre i sense les riqueses que havia anat a cercar. Potser, a punt de morir, va voler deixar escrites les experiències que havia viscut pensant que seria l’única riquesa que podria deixar als seus descendents. Tampoc no ens caben dubtes que fou un esperit inquiet, un rebel del seu temps, un home que, coneixedor de les idees de la secta dels Igualitaris, volgué cercar enllà de la mar la justícia i la felicitat que no trobà mai a la seva terra. (Miquel López Crespí)

 

Viatges – Records de Palestina

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada tot sol damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en els quals m’imaginava un croat de l’Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana vers Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t’alliberes, malgrat sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

 

 

Viatges – La guerra de Cuba (segle XIX) –

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes… Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat. (Miquel López Crespí)

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs

 

 

Viatge al país del Gran Kan

(Un petit tast de la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan)

ON ES TRACTARà DE L’ODI QUE TENEN ELS COPISTES VERS LA MODERNA IMPREMTA I CONTRA TOTS ELS SISTEMES MODERNS DE REPRODUCCIó DE LES IDEES I EL PENSAMENT, I DELS BENEFICIS QUE TREUEN D’AQUESTA AFERISSADA OPOSICIó.

Malgrat que sigui famosa arreu del món -d’ençà del setge de Viena- la cavalleria del Gran Khan o les conquestes i crueltats comeses pels geníssers, el que més m’ha impressionat sempre d’aquest misteriós imperi oriental que s’estén de les planures magiars fins a les muntanyes de l’Himàlaia, ha estat la curiosa maquinària de la seva raça de buròcrates, funcionaris i cortesans, tan ben estructurada. N’hi hauria per escriure un patracol si ens proposéssim especificar mínimament alguns dels treballs i privilegis de tan poderoríssima administració imperial. Espaventosa gernació sense idees pròpies capaç de mudar de pensament segons sigui la direcció en que bufi el vent!

De la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan

 

 

Un viatge a la Revolució francesa

Em fa l’efecte que heu arribat a París en el moment oportú. Tot mudarà a partir d’ara. El rei no vol acceptar la voluntat de la Nació i ha enviat les tropes en contra nostra. Però res no ens podrà aturar. El poble ha perdut la por. França és ja un clam, i aquest clam, la necessitat de justícia que sent, no s’aturarà fins que els aristòcrates acceptin la determinació de la voluntat general. (Miquel López Crespí)

De cop i volta érem a París

El viatge havia estat llarg. Alhora França cremava arreu. Els crits d’ira i d’indignació contra la injustícia se sentien des del més petit llogaret fins a la ciutat més gran. La fam feia que pagesos i menestrals s’agrupassin a les places, en el porxo de les esglésies. Les tavernes esdevenien indrets de reunió. Es comentaven els esdeveniments, es redactaven els memorials de greuges que els representants del Tercer Estat havien de portar a Versalles. Circulaven impresos, papers contra els nobles que eren llegits sense cap mena de por, sabent que els espies de l’aristocràcia vigilaven i anaven escrivint els noms de qui més destacava en la protesta. El poble exigia a viva veu la fi de greuges tan antics. Imposts per a l’anyada, imposts per a adobar la teulada, imposts per a portar el ramat a pasturar, imposts per anar al riu a pescar, imposts per tenir una cabra al corral, imposts per cada conill i gallina del galliner. Tot plegat sense comptar amb els dies de feina obligada a les propietats del senyor. I la fam, sempre la fam, per manca de diners per a comprar uns queviures a un preu sempre en augment, sense tenir en compte les necessitats de la població.

De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)

 

 

 

Un viatge a la Revolució francesa (II)

De jove, quan llegia Voltaire o Rousseau, assegut a l’ampla biblioteca familiar, o a la cabina de l’oncle Bartomeu Sureda, al vaixell que ens portava a les costes de Guinea, imaginava que les idees, si eren justes i raonables, vencien per la simple força de la raó. Em costava creure que existia gent entestada a defensar la ignorància, la misèria de la humanitat. I era precisament aquesta fe en la cultura, en el poder de la veritat i la justícia, el que ens havia fet dedicar tants d’anys de la nostra vida procurant introduir llibres prohibits, traduint articles, discursos, assaigs i obres científiques que servissin per al desvetllament de la humanitat. (Miquel López Crespí)

 

 

De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)

 

 

 

Illes – Novetats editorials (vet aquí un petit tast del llibre de l’escriptor Miquel López Crespí Camins literaris publicat per Ona Mediterrània Edicions). Aquest capítol pertany a la novel·la Gardènies en la nit (El Tall Editorial)

 

Un viatge al terror (1939)

El comandant Agustín Martínez Sánchez ens va fer formar al davant de la gran nau de la fàbrica d’electricitat abandonada. Els presoners del camp ens miraven amb certa curiositat. Nosaltres érem “sang nova”, qui sap si un possible relleu als seus anys de patiment. Eren mirades d’amics, de gent que havia lluitat, des de distintes posicions polítiques, pels mateixos ideals. Potser ens contemplaven amb una mica de compassió en veure l’estat lamentable en què arribàvem, cansats, amb les espardenyes fetes malbé, la roba caient a bocins… (Miquel López Crespí)

 

De la novel·la Gardènies en la nit (El Tall Editorial)

 

Un viatge al passat – El primer dia de la guerra civil a sa Pobla (Mallorca) -Trets enmig del carrer

N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats. (Miquel López Crespí)

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

 

 

 Viatge al país del Gran Kan

(Un petit tast de la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan)

ON ES TRACTARà DE L’ODI QUE TENEN ELS COPISTES VERS LA MODERNA IMPREMTA I CONTRA TOTS ELS SISTEMES MODERNS DE REPRODUCCIó DE LES IDEES I EL PENSAMENT, I DELS BENEFICIS QUE TREUEN D’AQUESTA AFERISSADA OPOSICIó.

De la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!