Literatura catalana moderna - Illes

El cinema a Mallorca en els anys cinquanta (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor 

A Les fites netes de l’enyorat Damià Huguet hi ha alguns capítols dedicats al cinema. M’han interessat especialment els titulats "Cinema blau" (pàg. 66) i "Tornen les sessions de cinema?" (pàg. 168). "Cinema blau" expressa una nostàlgia tan fonda per aquells horabaixes de cinema de quan érem infants com pocs escriptors crec que podem aconseguir. L’amor que tenia Damià Huguet pel cinema es troba aquí a flor de pell i cada línia del capítol traspua aquest amor infinit envers les màgiques ombres de la pantalla. Damià Huguet recorda fins i tot el color de les parets d’aquells cines de Campos, quan encara es respirava l’obscura i tèrbola densitat de la trista postguerra mallorquina. Diu Damià Huguet: "Però la veritat és que això de la blavor del cinema em commou, i molt més encara la subtilesa del blavet de les parets antigues, aquest encant subjugant que té tant a veure amb la infància, amb el perfum del color de la innocència, el to suau -i celestial- de tot un món ple de mites, al× lucinant, i decorat amb les més estrambòtiques imatges d’una fascinació tota tacada d’elements encisadors que, evidentment, no tenen el cor en aquesta pantalla blanca. Pura ficció cinematogràfica oberta a tots els somnis que pam a pam han creat el seu món". [Continuar]

Aquesta màgia referent als cines de poble que tan a la perfecció ens descriu Damià Huguet a Les fites netes és ben idèntica a l’amor que traspua Téntol de Josep Cortès. En un bellíssim capítol titulat "El cine d’Allà Abaix" (pàg. 93) l’escriptor de Sant Llorenç des Cardassar diu, ple de nostàlgia per aquella època que ens marca tan profundament: "Un dels llocs que considerava més màgics era la cabina de les màquines, hàbilment manejades per Toni Parrino, que a vegades em deixava estar-m´hi una estona per veure la sessió a través d’un dels finestrons. La complicada trajectòria de la pel× lícula, que serpentejava des d’un rodet fins a l’altre passant per innombrables rodes dentades i per enginyosos prismes que recollien la llum vivíssima produïda pels carbons, em provocava una fascinació que no vaig trobar a cap altre indret".

En els records cinematogràfics de Damià Huguet surten també, no en mancaria d’altra!, fins i tot "els cacauets mal torrats, les castanyes amb corcs o les xufles estantisses" que compràvem a l’entrada del cine. L’escrit del poeta de Campos recorda els quadrets de cartró, amb imatges acolorides, que informaven els futurs espectadors de les properes estrenes. Damià servà per a la història i la nostàlgia el nom del "Cine Albor", la "nebulositat maquiàvelica" del "Cine Moderno", l’"encant del cruixit dels bancs" del "Cine Recreativo", l’"esplèndida disponibilitat" del "París Cinema"… I el "trespol de ciment, les cadires de fusta, les llotges on tant hi pecaren els adolescents, el No-Do, l’esclafit de les clovelles de cacauet, els xiulets quan la pel× lícula es rompia, la sala a les fosques, el fred de peus"…

Tenc quasi els mateixos records dels cines de sa Pobla: les cadires de vellut (les més senyorials!) de Can Guixa, aquelles altres folrades de plàstic barat de Can Pelut, les de fusta (una autèntica tortura!) del "Salón Montaña" o les de bova del "Gardenia Club", que era situat a la sortida del poble, en la carretera de Muro. Record també les més modernes de totes, les de vellut verd d’aquell impressionant "Cine Montecarlo" inaugurat" el novembre de mil nou-cents cinquanta-set. De tot això n’he parlat extensament en el llibre Temps i gent de sa Pobla que s’acaba de publicar a la col× lecció d’assaig "Uialfàs" que patrocina el Consell Insular de Mallorca i l’Ajuntament de sa Pobla.

Cal dir que en la meva infància vaig sentir parlar d’altres cines de sa Pobla (alguns simples locals habilitats a l’efecte), però la meva experiència "directa" tan sols es refereix a Can Guixa, Can Pelut, el "Gardenia", el "Salón Montaña" i el "Cine Montecarlo". Del cine de "N’Espatleta de sa Travessa", "Es Matadero" (a l’actual caserna de la Guàrdia Civil), del cine de "Ca na Trempó" (Can Ravell") o del "Salón Parroquial" (sa Congregació) n’he sentit parlar però ja no eren del meu temps.

Els meus records de la infància poblera, no gaire diferents dels que narra Josep Cortès a Tèntol o Damià Huguet en Les fites netes els podeu trobar en els capítols "Can Guixa i Can Pelut" (pàg. 145), "El teatre ‘Principal’, el ‘Coliseum’, el ‘Gardenia’ i el ‘Salón Montaña’ (pàg. 167), "Sa Pobla i les pel× lícules de la postguerra" (179), i "La inauguració del cine ‘Montecarlo’ (pàg. 227). Altres aspectes servats en la memòria i que fan referència a aquells anys de descobriments màgics, convenientment transformats en poesia, apareixen en el llibre Temps Moderns. Homenatge al cinema, que aquests dies ha de publicar la Universitat Autònoma de Barcelona i que obtingué el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002".

L’emoció per aquells cines, per les primeres pel× lícules que ens emocionaren, per la màgia de les projeccions, per l’efecte de la censura, dels talls de la tisora clerical-franquista, surt també en cada una de les retxes que ha escrit al respecte l’amic Alexandre Ballester. En el llibre de memòries Àlbum del temps i en el capítol "Ni un sols trailer" podeu llegir: "Sovint en parlar de teatre, jo dic que vaig néixer dins un cine i que el cine m’ensenyà fusteria teatral. All’a, al cine de Can Guixa, més que somnis, vaig descobrir mites i tècniques, vaig aprendre a fabular i a dialogar. El cine va ésser, per a mi, una escola eclèctica i fecunda, d’estètiques fotogràfiques, d’estils narratius i de continguts argumentals. Divertiment i pedagoga. Fantasies i realitats. Aromes i amors".

En el poema "Sessió contínua" de Temps Moderns he fet la provatura de deixar constància d’aquest ambient de la infància. Diu el poema: "La sessió contínua: per a nosaltres / universitat dels pobres, / curs permanent de poesia, / els misteris més fascinants a l’abast de la retina. / Dins l’ambient flaire de perfums molt barats / i cruixir de cacauets intermitent. / El cap de setmana ens havíem posat la millor roba / i mumare ens donava tres pessetes. / Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! / I en entrar al cine una estrident transformació / interior, / posseïts d’alguna cosa puixant i desconeguda. / Quan Franco apareixia en el NO-DO / els més petits ploraven desconsoladament / i els pares els treien de la sala, / educats, / amb por de no molestar al públic. / Per a nosaltres, / habitants de l’extraradi / o dels pobles amb carrers sense asfaltar, / la sessió contínua era el fastuós món de les aventures / esperat durant la setmana. / Enfosquida la sala, / els ulls fets a la penombra, / oblidàvem tot d’una classes feixugues /

i consignes odioses: "Por el Imperio hacia Dios", / "España es una unidad de destino en lo Universal". / I de sobte: / gladiadors i romans, / regiments de cavalleria i indis, / caritatius conqueridors espanyols, / Agustina d’Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. / ¿Quin d’aquells al× lots no es va perdre amb les caravanes / o lluità contra els pell-roges sense saber encara

que els enemics eren els soldats, / i el poble arrasat, / el nostre poble?".

També en el poema "El salari de la por" hom prova de deixar constància sentimental d’aquell ambient franquista i del més ranci nacionalcatolicisme. Hi escric: "Era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric / i el Balear, del cine Born i la Protectora, / del Salón Rialto i l’Avenidas, / de la Sala Astòria i l’Actualidades. / Són els primers minuts abans de començar la projecció. / Algun estossec, / gent remena els cacauets a la bossa. / Ningú té encara desig d’anar a fumar / (uns minuts entre pel× lícula i pel× lícula: / sortida obligatòria per no veure el NO-DO, / les inauguracions del General, / el Congrés Eucarístic, / les eternes maldats del comunisme internacional)./ Nosaltres tenim quinze anys i ja no anam a classe. / Berlanga i Plácido ens capten molt més / que les mentides de qualsevol "germà" de La Salle. / El salari de la por (George Clouzot en la memòria!): / copsar d’un cop el poder suggestiu del realisme. / Els exdivisionaris, / els franquistes de tota la vida / sortien gesticulant, indignats: / "On hem arribat! / Haurien de prohibir aquestes pel× lícules!".

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!