35 anys després, el temps de vida de tota una generació, el clam majoritari de la gran manifestació de l’11 de setembre serà “Catalunya independent”. És el trajecte natural de la nació, que finalitza l’etapa autonòmica i inicia el de la sobirania.
El President es troba en una cruïlla de gran tanscendència política : si participa a la manifestació explicitarà públicament que el camí cap a la sobirania política de Catalunya serà l’eix del proper programa electoral de CDC, si s’absté de participar-hi, adduint coherència institucional o programàtica, embolcallarà la Presidència de la Generalitat i el partit que presideix i el futur de Catalunya en l’ambigüitat, l’estratègia política boirosa que no només contaminarà la credibilitat del seu discurs i accions posteriors sinó que debilitarà la força de la reivindicació del “pacte fiscal”, superada per l’esperada contundència de la manifestació.
La manifestació admet lemes, eslògans, pancartes i proclames diverses, tan diverses com l’expressió de les ambicions de cadascú. Uns exigiran la sobirania econòmica, probablement com una estació en el trajecte de la sobirania política, d’altres , molts, reivindicaran la independència; les dues exigències de sobirania del poble català, econòmica o política,no s’exclouen. I la finalitat que uneix tots els manifestants és el d’aconseguir el benestar, la llibertat i el progrés de la societat catalana.
35 anys després de l’11 de setembre de 1977, el poble ha estat convocat per a expressar la seva ambició de futur. El nostre President és el President d’aquest poble i seria pedagògic, esperançador i tranquil·litzador que fos el primer ciutadà visible de la manifestació, per tal de demostrar que està disposat a guiar-lo o acompanyar-lo en el camí difícil de ser un nou Estat de dret europeu, si és el que la societat catalana decideix . Nogensmenys, no es pot frivolitzar sobre les dificultats amb què es troba el President per a prendre una decisió: pot tenir veus en contra o temorenques dins del mateix Govern i coalició i advertències benintencionades o no dels grups de pressió i dubtes propis inevitables ja que participar o no a la manifestació es convertirà en un missatge inequívoc per a la societat catalana, en el senyal esperançador del canvi o en l’acomodament autonòmic .
Cal el cap fred, avaluar el temps històric que vivim i la seva responsabilitat política i moral i nacional. Cal seny i rauxa. Cal que el President de Catalunya miri cap a l’horitzó sense pors, amb confiança. I cal que es manifesti ja sigui pels carrers o en la declaració institucional.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Cataluña i nosaltres, serem españols o no serem res”
Entendre que la gent de Convergència i Unió sou part essencial i fundacional d’España aclareix molt el tema. Una altra cosa són els discursets ‘falleros’ convergents i unionistes fets tan plens de seny i tan arrauxats alhora.
PS: la bona gent com tu, el Puyal, etc…féu d’aquell home un “còmic” que res té a veure amb el que hi ha en realitat. Els serveis d’intel·ligència españols “estan més tranquils que una Pasqua” mentre la cúpula convergent estiga al poder de pl. sant Jaume. I, si fa cap moviment vers la independència, pitjor encara, car l’Artur(o) & Co. mai no hi ha cregut i la fotrà més encara. I després el fareu passar com un Macià o Companys qualsevol.
Amb l’Artur(o) hi ha dependència per a l”estona” una dècada com a mínim. La contundència convergent, després de 35 anys…fa com la cançó…parole, parole, parole…
Besets, ens veiem l’ONZE a BCN.
Estic fart de mentides: “les dues exigències de sobirania del poble català, econòmica o política, no s’exclouen”. Fals.
1) L’acceptació d’una millora del finançament implica la renúncia per dècades a una sobirania política. O és que tot aquest complicat intent per dotar-nos d’un nou sistema de finançament s’està fent només per anar tirant un parell d’anyets?
2) El pacte fiscal no és, ni de bon tros, una sobirania econòmica en la qual Catalunya pugui fer el que li roti amb els seus diners. Estableix que es continuïn pagant tota mena de quotes a l’estat (solidaritat, administració estatal, monarquia, exercit espanyol, infraestructures, serveis…). I queda força lluny del concert econòmic del País Basc.
3) Una veritable sobirania econòmica és del tot impossible sense sobirania política, per tant es menteix quan es fa creure que una és possible sense l’altra. Són inseparables.
4) Catalunya necessita molt més que diners, necessita sobirania política (legislativa) per salvar la seva llengua i la seva cultura, a menys que a canvi de poder continuar manegant negocis estiguem disposats a deixar que destrueixin la llengua, ens prenguin i multin pels nostres símbols, ens desmuntin l’ensenyament en català, els premis nacionals (això sense ajuda de l’estat) … en definitiva, el país.
5) La història de l’estació en el camí de la sobirania és d’una hipocresia que fa feredat. No anem a una estació, sinó que CiU ens encarrila a una via morta. O és que s’ignora que la demografia a Catalunya ja fa temps que ha entrat en fase d’anorreament del català i que, per tant, ja no hi ha temps per anar fent turisme d’estacions?
En tot cas, escolta el clam del poble i li dona resposta, però no es manifesta, perquè una manifestació en el fons és una comunicació entre un grup de persones i els seus mandataris.
Si els mandataris són a la manifestació, qui és el receptor?
Un mandatari no es manifesta, actua.
Mira’t l’enllaç aquest:
Dependència és corrupció
Plenament d’acord amb els diferents comentaris crítics amb aquest post.
Una Manifestació que no vulgui confondre a la gent ha de dur un sol missatge clar i contundent, i en aquest cas ja fa molt temps que està ben definit: Catalunya, nou estat europeu!
Senyora Carme.Laura no ens vulgueu fer combregar amb rodes de molí que ja no ens mamem el dit!
Salvador Molins, BIC-CA, ANC, BxI, SCI.