Anhel Enorme

“Txevengur es llevava tard; els habitants descansaven de segles d’opressió i no podien acabar de reposar. La revolució havia conquerit els somnis i la son del districte de Txevengur, i de l’ànima n’havia fet la principal professió.
El caminant de Txevengur, en Lui, anava a bon pas cap a la capital de la província (···). Sense conèixer lletres ni llibres, en Lui es convencé que el comunisme havia de ser un moviment continu dels homes cap a la llunyania. Havia dit moltíssimes vegades a en Txepurni que declarés que el comunisme era un viatge i que arrenqués Txevengur del sedentarisme etern. (···)
–L’home ha de ser regat pel vent –mirava de convèncer-los en Lui–, si no tornarà a dedicar-se a oprimir el feble, o bé s’assecarà tot sol i s’afligirà, saps com? Mentre que, fent camí, a ningú no se li escapa l’amistat i el comunisme té prou feina!”: pàgs.260-261, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

BARCELONA és una ciutat que ha estat força cantada. A més de les odes de Jacint Verdaguer i Joan Maragall, per posar quatre exemples de cantants i músics, així d’entrada, només cal escoltar Pi de la Serra (“Passejant per Barcelona”), Quimi Portet (“La Rambla”), Gato Pérez (“Rumba de Barcelona”), o, fins i tot, Josep Pedrals i Guillamino (“Pèl i ploma”), que posen música als carrers dels Eixamples de Barcelona…

“Passejant per Barcelona”, de Pi de la Serra, dins Qui té un amic (Ariola, 1989)

“La Rambla” de Quimi Portet, dins Hoquei sobre pedres (EMI, 1997)

“Rumba de Barcelona”, de Gato Pérez , dins El último y el primero (CD2, reed. K.Industria, 1996)

“Pèl i ploma (marican urbana)”, de Josep Pedrals i Guillamino, dins d’En/doll (La Breu/BankRobber, 2007)

Però avui em centraré en una muntanya de Barcelona…
M’agrada passejar-la; la visito sovint (ja sigui pels concerts al Grec i a la part olímpica, ja sigui a veure museus, com la fantàstica Fundació Miró, als teatres o respirar entre els seus jardins). I inusualment, aquest diumenge passat em vaig llevar molt d’hora i vaig pujar a peu al Castell de Montjuïc, sota un cel blau i un sol, esplèndids. I va ser tota una descoberta.
Fa anys, hi havia pujat de dia i, no fa tant, també hi havia anat a veure el cinema a l’aire lliure (Sala Montjuïc), que un estiu més ofereix l’espectacle de veure un munt de gent fent picnic a la pròpia ciutat. Però diumenge va ser diferent. Em vaig trobar un Mirador del Mar que em va fer enyorar menys el Balcó del Mediterrani tarragoní de la meva infantesa; d’allà estant es veien vuit petrolers, molts velers i els caixons blaus i granats dels vaixells de càrrega al port. De seguida em va venir al cap la cançó de Love of Lesbian “Allí donde solíamos gritar”. I tot i que és un lloc que el cantant, Santi Balmes, no vol confessar, vaig pensar que podria ser aquell lloc, tenint en compte que la sessió de fotos promocionals les van fer al costat dels caixons del Port (com surt a la portada de l’Enderrock de març)…

Al Castell, hi ha una exposició de l’Ajuntament (d’evident autobombo) sobre els nous usos que se’n vol fer (sense obviar el passat de les antigues barraques o la mort i la misèria que va planar a les seves parets). Em va cridar l’atenció la frase de Josep M. de Sagarra que escrivia a Mirador el 1931, que la cessió del Castell havia estat un dels moments més importants de la seva vida. És curiós i tràgic, perquè encara l’any 1940 havia de ser-hi afusellat Lluís Companys i tants altres. Hi ha també una altra exposició (molt esquifida, tot i la grandària dels plotters) sobre el centenari de la Setmana Tràgica i un record de l’assassinat Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’Escola Moderna.

Potser tot plegat no té gaire, o poc, de poesia… ja disculpareu. La cosa és que hi ha una Barcelona que m’agrada veure i sentir, com la música que s’hi fa i s’ha fet [precisament a la cafeteria del pati del Castell em vaig posar a llegir Zeleste i la música laietana (Pagès editors), d’Àlex Gómez-Font, que aprofito per recomanar]. Però igual que m’agrada contemplar les plantes del també proper Jardí Botànic, o veure volar arreu gavines, pardals, papallones, orenetes…, també vaig veure aquest diumenge com una gavina es cruspia les ales d’un colom (o s’havia cruspit la resta i només deixava les ales) o com un pardal feia el fet amb una papallona. La natura (també la humana), és així, bella i cruel…
Ara podria posar aquella coneguda cançó “Me’n vaig a peu”, però se m’ha acudit recordar el que cantava lleuger i primaveral un jove Serrat al gran disc Per al meu amic (Edigsa, 1973) sobre “Els falziots”.

He començat el post amb Pi de la Serra, un gran amant del blues (el podeu sentir a iCatFM). I, per tal que la poesia continuï sempre en aquest bloc, vull aprofitar per presentar-vos un altre amant d’aquest gènere, el poeta, traductor i editor Joaquim Horta.

Home amb blues
(A la manera d’Ellington, a Black, Brown and Beige)

El blues
El blues serveix
El blues serveix per cantar les solitàries nits
El blues serveix per cantar les meves solitàries nits

El blues
El blues no és res
El blues no és res més que un cant
El blues no és res més que un cant per cridar-lo en les meves solitàries nits
El blues és una estrella que brilla cada nit per no apagar-se després fins a l’altra nit
El blues és una estrella que brilla cada nit per no apagar-se

El blues és una estrella que brilla
El blues és una estrella
El blues és
El blues

El blues és un prec que canten els negres i uns blancs per demanar que no sigui tan negra la nit
El blues és un prec que canten els negres i uns blancs per demanar
El blues és un prec que canten els homes
El blues és un prec
El blues és
EL BLUES

Blues de l’home de l’unitat
(A Big Bill Broonzy)

De vegades molts se senten vençuts,
més que vençuts, destrossats,
més que destrossats, sense vida.

De vegades molts se senten destrossats.
En acabar el dia hi ha milions de destrossats.
En acabar el dia hi ha milions d’unitats
que formen part dels cossos destrossats.
Tot això en acabar el dia.

Però sé que avancem unitats d’unitat, en acabar el dia.
Avancem unitat a unitat,
totes les unitats d’unitat, en acabar el dia.

De vegades molts, en acabar el dia,
tornen a sentir-se unitat.

L’endemà molts se sentiran destrossats,
més que destrossats, vençuts,
més que vençuts, sense vida.
Però és inevitable, germans;
a la nit agafaran forces per al nou dia.
Cal caminar amb fe i amb energia,
com cada unitat d’unitat,
perquè vingui el dia de la gran unitat.

Joaquim Horta: Home que espera. Selecció de textos (1955-1992)
(L’aixernador edicions, 1993), pàgs. 60 i 69.

Baixant de Montjuïc, cap a dos quarts de dues del migdia, em vaig trobar la primera legió de fans d’AC/DC a les portes de l’Estadi Olímpic, lluint moltes banyetes. Després he recordat que la següent cançó era un dels videoclips estrella (juntament amb “Sin documentos”, de Los Rodríguez) que posàvem centenars de vegades amb la colla del Cau (A.E.Itaca) als bars que solíem anar d’adolescents, com l’Azul del carrer Llançà o Los de Aragón… i en altres bars, com el Try Line, jugàvem a billar.

I potser, només potser, la corrent alterna i la corrent contínua, és així, a Barcelona i arreu. Uns miren el passat, altres miren el present; uns miren el mar, altres la muntanya; uns miren cinema, altres escolten música; uns miren cap al blues, altres cap al rock, i encara altres la cançó, la rumba, etc, etc.
Sí, no cal posar noms a tot, però ho fem simplement per entendre’ns; si és que ens volem entendre. I sí, cadascú vivim en la nostra pel·lícula, però també tots estem muntant dia a dia una pel·lícula única i diversa, que hauria de, no repetir errors, sinó millorar l’espècie.
Per tots els ícars, que volen massa alt i es cremen les ales, aquesta cançó (tot i que també esperem que hi hagi més aus fènix, que ressorgeixin de les cendres):

“Mi propia trampa” d’Andrés Calamaro, a Honestidad brutal (Warner, 1999)

Anem fent camí, pas a pas, i… ja ho trobarem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!