EL LLAMP

Per
què he decidit de contribuir a la fundació del
nou
Partit Republicà Català?

Des de que tinc
memòria, és a dir, des dels sis o set anys, que sóc
conscient d’haver dedicat moltes més hores de les disponibles
–i per aquesta causa, traient el temps de les altres obligacions, devocions i quefers– a la lluita per la Independència de
Catalunya i per la Llibertat.

Els primers anys vaig
esmerçar molt de temps en contra del franquisme perquè
semblava que sense un estat espanyol en el qual no s’haguessin pas
recuperat les llibertats democràtiques, els catalans mai no
podríem assolir la nostra, de llibertat. Com la història,
tossuda ella, ha fet palès, i tal i com ja havia començat a
sospitar pel meu compte quan, a catorze anys, descobriria la realitat
nordcatalana, potser la lluita antifranquista era necessària,
però no fou, ni de bon tros, una condició suficient:
els catalans del Nord eren vivint en una República «democràtica»
que es vanta de defensar «la llibertat, la igualtat i la
fraternitat» i la persecució que patien era equiparable
a l’opressió de la Dictadura espanyola.

En l’inici del període
que es coneix com a «transició política» i
que prefereixo d’anomenar amb l’encertat neologisme amb què el batejà el meu
germà Xavier, «transfranquisme» –que encara
dura!–, la il·lusió amb la qual vaig participar de
la fundació del Moviment dels Nacionalistes d’Esquerra (NE)
aviat es veié afrontada per la realitat: algunes de les
persones que hi eren, i amb el suport de determinades organitzacions
polítiques, dedicaven més temps a la pugna interna per
a aconseguir llocs de poder al si del NE que no pas a l’objectiu
desitjat. Més endavant
vaig ajudar també en la candidatura a les primeres eleccions
europees de Catalunya Lliure. Només pel nom ja m’havia
captivat la iniciativa i, malauradament, per pocs vots no assolírem
(vaig figurar al penúltim lloc de la llista electoral)
d’obtenir representació.

En l’entremig, i abans
i després d’aquestes «incursions» en la política
de partit (o de coalició), sempre he continuat la lluita per
la llibertat del nostre poble i pel reconeixement de la nostra
llengua i la nostra cultura en tots els fronts o àmbits on
m’ha estat possible o on n’he estat capaç. És així
que, entre d’altres coses, m’he arruïnat dos cops a causa de les
meues iniciatives editorials; sobre aquesta qüestió només
espero de poder-ho fer, almenys, una tercera vegada…

He perdut el compte de
les organitzacions o entitats que he cofundat, impulsat o, simplement
col·laborat; són tantes i durant tant de temps que no
les puc pas recordar totes. Des de l’escoltisme català laic
fins a l’actual Campanya «Vota lliure, Vota per la
Independència de Catalunya», passant per la Convenció
per la Independència Nacional i per la Comissió de la
Dignitat –per posar uns exemples antic i un de més recent–
m’atreveixo a dir que depassen el centenar d’entitats o iniciatives
col·lectives.

Fa ja quasi tres anys
que advertia a familiars i amics, i a tothom que em volia escoltar,
que les persones que eren a la Direcció d’ERC aconseguirien de
decebre’ls i de fer-los avorrir el fet de fer-los-hi confiança
donant-los-hi el vot a les darreres eleccions regionals. Una bona
part em blasmaren pel meu capteniment i no em feren cap cas; i, en el
fons, desitjava d’equivocar-me en la predicció; preferia mil
vegades errar-me que haver la raó. Però la realitat
s’ha imposat: no sols vaig encertar el meu vaticini, sinó que
ha estat superat!

Un trencacolls
d’aquests dies també m’ha trasbalsat. La manipulació
barroera, amb objectiu partidista per part de la Direcció
d’ERC, de la pretesa societat «civil» més o menys
organitzada al voltant de la Plataforma pel Dret de Decidir m’ha fet
adonar encara més de la necessitat de seguir denunciant aquest
intervencionisme nefast que abans també havia practicat la coalició al Govern de CiU a la Generalitat de Dalt o que actualment segueix practicant el PSC (PSOE) des de la mateixa Generalitat, des de l’ajuntament de la capital de Catalunya o des de la Diputació provincial. Alguns dels artífexs de l’actual
política, completament fracassada d’ERC –des del Pacte del
Tinell i el nou estatut a la pedagogia catalanista i la impossible
Espanya «plural», passant per un fantasmagòric,
nepotista i molt addicte a la menjadora govern «d’esquerres»
i «catalanista»– són les mateixes persones que
van rebentar NE, que ens van impedir aleshores la unitat d’acció
amb el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i que, de
passada, també provocaren un nou trencament del Partit
Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN).

Uns independentistes
sense adscripció partidària, que ara ens hi hem posat
al Partit Republicà Català (PRC) ja vam intentar, amb
en Francesc Vicens, de «refundar» ERC fa mols d’anys i no
ens en vam sortit: fou escollit secretari general de dita formació
Joan Hortalà; després vingué Àngel Colom
i el cop d’estat intern que desembocà a la creació del
Partit per la Independència (PI) i en la presa de la Direcció
d’ERC pels actuals manifassers.

Però el nostre
origen és molt divers —vull
dir dels qui hem tornat a fundar el PRC—
bé ideològicament, bé d’antigues militàncies
partidàries. El dia 22 d’abril, al Montseny, hi érem
des d’antics militants de CDC fins a ex membres d’ICV, passant per
ecologistes, ex militants de l’esquerra independentista, d’ERC i el PI, i gent que,
com jo, no hem militat en cap partit polític estricte.

A cinquanta anys d’edat
m’he plantejat allò que sempre havia deixat per a quan «sigui
més gran»; m’ha semblat que ja sóc prou gran i
que tinc l’experiència mínima per a poder militar en
l’organització que em sembla —millor:
n’estic convençut—
farà una notable aportació a l’assoliment de l’anhelat
desig: la Independència de Catalunya.

El PRC a més a
més, de la mateixa manera que és format per gent de
pensament i origen divers, també funcionarà de manera
diferent, més adequada a l’actual forma de vida, a la participació en la presa de dicisions per part de la ciutadania, a les
tecnologies que ens envolten, aprofitant el bo i millor dels
ensenyaments dels nostres pares i avis i amb la mirada posada en la
nova joventut catalana, una joventut que no s’acontenta amb «peixos
al cove» ni amb «engrunes» i que, científicament
i tècnica té una preparació de primera categoria
per a regir el govern i les institucions de la pàtria. És
pels meus fills i pels quins són com ells que m’he decidit a
militar al PRC i, naturalment, també per mi, perquè
Vull la Independència de Catalunya.

I vosaltres?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!